Refugiats en un fred desert
Miró retrata joves sense futur i Muynck dialoga amb desnonats americans
Muynck, una referència per a Jan Lauwers, ja va actuar a Salt
a ‘King', dirigida per Subirós
Pau Miró presenta Un refugi indie (La Planeta, demà, 21 hores), la seva segona peça d'una trilogia en què es plasma la importància dels diners en grups que la societat competitiva ha apartat. Ja ho va fer l'any passat a Els jugadors al Teatre Lliure (premi Butaca al text, per cert), en què els retratats eren homes que vorejaven la seixantena i que ja no sabien com encaixar en una societat que havia estat la seva.
Un refugi indie mostra cinc nois que voregen la vintena que no saben amb quines eines podran sobreviure. El sisè, el germà gran i proxeneta del guapo del grup, és l'únic que està situat i se n'aprofita. Miró ha anat passant text, escena a escena. Els joves actors han anat sabent el futur i les raons dels seus personatges amb comptagotes. Són persones que busquen un lloc on refugiar-se, un treball que els salvi de la buidor i l'abisme en plena crisi. Miró reconeix que la relació amb l'equip d'actors (que s'hi han implicat del tot) ha “corregit el rumb” diverses vegades. Tot i ser una història trista, l'energia de sortir-se'n ha donat un aire esperançador. Miró critica, ara, els que diuen que els joves no tenen futur per culpa de la crisi, perquè l'han convençut que són capaços de trobar camins nous. Així mateix, els personatges sobreviuen sense complexos buscant una certa puresa davant de la dura vida que els envolta. La peça farà temporada a la Sala Beckett del 12 de desembre al 6 de gener.Miró ja té al cap la tercera part d'aquesta trilogia, en què l'aparició i desaparició d'una bossa plena de diners és el leitmotiv, aquest cop entre un grup de dones que s'acosten a la cinquantena. Aquest és el tercer col·lectiu que la societat ha arraconat injustament, segons ha detectat Pau Miró.
Viviane, fantasma
Ghost road (Coma-Cros, avui, 21 hores) és el contrapunt internacional. L'actriu Viviane de Muynck, que és una referència en la dramatúrgia de Jan Lauwers, manté un diàleg amb les pantalles: són testimonis reals d'americans que, arraconats pel capitalisme, s'han refugiat en pobles abandonats, que fins als anys vint del segle passat acollien milers de veïns que es dedicaven a l'explotació de les mines d'or. Ara, aquests pobles acullen persones que, sovint, volen trencar amb la relació social convencional i els uneix la mítica Ruta 66. L'actriu va desplaçar-se a conversar i gravar amb aquests personatges (n'hi ha que viuen en un antic parc d'atraccions i d'altres que, amb 90 anys, ballen per a un públic pintat en un teatre abandonat), juntament amb el director Fabrice Murgia. Dominique Pauwels ha construït l'espai sonor envolupant. Muynck conviu amb una cantant lírica, Jacqueline van Quaille, que és l'àlter ego del seu personatge, una mena de fantasma que acaba cosint les experiències quasi ermitanes a l'entorn de la Ruta 66.
