cultura

Un any molt estrany

Una pel·lícula francesa muda triomfa en els Oscar i diversos cineastes nord-americans retornen al passat

Un lleuger tremolor de terra ho ha desestabilitzat tot per deixar-ho de nou al seu lloc

L'any 2012 haurà estat molt estrany per a la cartellera tradicional. Una pel·lícula francesa muda i en blanc i negre sobre els anys d'esplendor del Hollywood daurat –The artist– va ser la gran guanyadora en els Óscar. Una pel·lícula espanyola parlada en anglès i disfressada de pel·lícula americana –Lo imposible– ha estat el gran èxit de taquilla, juntament amb una altra pel·lícula francesa de bons sentiments –Intocable– que apel·la a la fraternitat de les classes socials. Mentre es produïa aquesta reconciliació, les dues pel·lícules més importants del cinema d'autor –Cosmopolis de David Cronenberg i Holy motors de Leos Carax– tenien de protagonistes dos milionaris dalt d'una limusina. També ens hem trobat amb un James Bond que mor i ressuscita a Skyfall, mentre que Batman a El Caballero Oscuro: La leyenda renace baixa del cel per endinsar-se en les clavegueres. Fins i tot un personatge acostumat a la vida sedentària com el protagonista d'El hobbit, decideix viatjar més lluny de la Terra Mitjana per viure tota mena d'aventures.

Tot plegat fa la sensació que el 2012, any de la crisi, s'ha produït un lleuger tremolor de terra que ho ha desestabilitzat tot per tornar-ho a deixar tot al seu lloc. No és cap casualitat haver tingut un Nadal amb l'esperançador final d'Els miserables en què els morts del passat ressusciten –com James Bond a Skyfall– i ens anuncien que algun dia renaixerem per tornar a viure en llibertat.

Martin Scorsese a La invención de Hugo ens recordava que tot va començar amb Georges Méliès i que el cinema necessitava retornar als seus orígens per tornar a ser alguna cosa. La reflexió de Scorsese arribava en paral·lel amb l'èxit de The artist i en un moment en què semblava que dues fórmules rendibles en el cinema americà, el classicisme i els blockbusters, no trobaven el seu camí. Steven Spielberg ens recordava que les lleis de la casualitat són la clau del classicisme a War horse, mentre Clint Eastwood revisava la història americana a partir de l'òptica d'un personatge conservador –J. Edgar Hoover– que acaba els seus dies maleint els nous temps. Fins i tot un cineasta com Alexander Payne a Els descendents es preguntava de quina manera el pes dels avantpassats pot condicionar el present.

Més retorns al passat

El gest de tornar al passat també es materialitzava en altres cineastes com un intent de tornar als orígens. És el cas de Ridley Scott, que revisava Alien a Prometheus, i el de Tim Burton, que reescrivia el seu primer curtmetratge a Frankiewinnie. És com si aquest camí cap a la recuperació d'allò perdut no fos més que el preàmbul d'un 2013 en què el cinema americà esclata amb força. El tema ja no és revisar els orígens sinó el gran relat americà. The Master de Paul Thomas Anderson, Zero dark thirty de Kathryn Bigelow i Lincoln de Steven Spielberg ens mostren, el gener del 2013, una reflexió sobre com el cinema ha construït una determinada història d'Amèrica, per analitzar-ne lúcidament els mecanismes. Les tres pel·lícules són més potents que bona part del cinema americà estrenat el 2012.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.