cultura
Joël Dicker
Escriptor
“Vull crear històries, no enviar missatges”
Es podria dir que no hi ha fronteres, i això influeix en la vida de la gent i, per tant, en la creació literària
De tant en tant sona la flauta i un autor jove publica una molt bona novel·la, gairebé, sense adonar-se'n. Això sembla ser que li ha passat a Joël Dicker (1985), un autor suís que amb la seva segona novel·la, La veritat sobre el cas Harry Quebert (La Campana en català i Alfaguara en castellà), ha venut un milió d'exemplars només a França i té els drets de traducció venuts a 33 llengües més.
Què sent en ser tan cobejat?
No n'estic gaire segur... He tingut la sort d'escriure un llibre que ha tingut èxit, però cada país que visito és un nou repte. Després de França no he tingut temps de pair-ho: Romania, ara estic aquí, demà a Portugal, després Alemanya... Això també està bé com a antídot per no estar, de cop, content d'haver-me conegut.
Per diferents motius, se'l compara a Nabokov, Philip Roth, Stieg Larsson... S'hi sent identificat?
No. Això demostra la utilitat de les comparacions, que no van dirigides a mi, són per a tots els lectors, per situar-los el text, l'estil. Els crítics, com poden explicar en poques paraules una novel·la? Comparant-la amb altres.
Com va sorgir la idea de barrejar trames i gèneres? Fa molta feina prèvia o es deixa dur per l'obra?
Estem entrant en un període de barreja molt important i rica. Després de la Segona Guerra Mundial, a França s'escrivia una novel·la amb les fronteres molt clares, marcades, tancades. Ara ja no. Es podria dir que gairebé no hi ha fronteres, i això influeix en la vida de la gent, en la visió del món i, per tant, en la creació. La barreja de gèneres no és premeditada. Vivim en una època que ens movem molt més que abans. Tinc coneguts de només una generació enrere que mai haurien escrit una obra ambientada als Estat Units, com he fet.
Després de l'èxit actual, no li fa por afrontar la pròxima obra?
Por, no; però no vull precipitar-me. Treballo agafant idees que capto de tot arreu, les guardo al cap i no començo a escriure de seguida, espero a afegir-ne més i més. Vaig sumant i recomençant l'obra, sense tenir por de descartar històries, ni de canviar-ho tot fins a arribar a la idea final.
I quina és aquesta idea?
El plaer d'explicar històries. Vaig afegint elements que m'agraden, que em ve de gust incloure-hi. No tinc unes idees prèvies. L'obra és la base, la història, i la resta són elements afegits. M'ho passo molt bé, escrivint, és l'energia que em fa llevar cada matí. Però no pretenc enviar missatges al buit, vull construir històries.
Va anar a classes d'escriptura? Va tenir el seu Harry Quebert?
No, mai. He llegit molt i m'ho he passat molt bé i, per això, he intentat també regalar aquestes sensacions a altres persones.
Un escriptor pot millorar molt la tècnica. Un gran autor es pot construir o s'hi ha de néixer?
El talent és innat, però un pianista pot estudiar molt i potser no serà un gran artista, però sí un bon pianista. Amb l'escriptura i la pintura pot passar una cosa similar, amb la diferència que algú pot considerar una obra boníssima i algú altre opinar que aquella mateixa obra és un nyap.
Per què 31 consells literaris?
Vaig dividir el llibre en 31 capítols i vaig decidir encapçalar-los amb consells que dóna Harry Quebert a Marcus Goldman. No té més explicació. Podria inventar una teoria numèrica per justificar-ho, però no hi ha cap secret ni cap sentit; atzar i prou.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
