Música

Crítica

òpera

Joc amb seducció i enganys

A l’illa Lövon del llac Mälar, als afores d’Estocolm, hi ha el Palau Reial Drottningholm, del qual forma part un teatre que es va inaugurar a mitjan segle XVIII, tres dècades abans que, a Viena, Mozart compongués tres òperes amb llibrets de Lorenzo da Ponte: Le nozze di Figaro, Don Giovanni i Così fan tutte. En aquest teatre suec (abandonat a finals del XVIII, es va recuperar fa un segle i se’n va mantenir l’estructura i la capacitat per a 400 persones) es va estrenar, entre el 2016 i el 2018, un muntatge escènic del francès Ivan Alexandre (amb la direcció musical del també francès Marc Minkowski) per a les obres esmentades, que configuren una trilogia no premeditada, però que es fa evident: no només per la relació musical, sinó perquè són una mena de comèdies d’embolics, si bé hi palpita alguna cosa dramàtica, sobre la fragilitat i mudança dels sentiments i en les quals es manifesta una tensió entre senyors i criats fastiguejats de servir-los.

Els tres muntatges, concebuts de manera unitària, també es van representar l’any passat a l’Òpera Reial del Castell de Versalles, inaugurat en la mateixa època que el teatre de Drottningholm i amb una estructura i capacitat semblants. Dos “teatres reials” com a escenari d’un(s) muntatge(s) que, en una certa paradoxa, volen incidir en el caràcter popular d’aquestes òperes mozartianes amb llibrets d’un Da Ponte que va pouar de diversos referents. Aquesta producció ara ha arribat al Liceu de Barcelona, un teatre burgès de grans dimensions. Això pel que fa a la seva capacitat per acollir 2.200 persones (almenys en les tres funcions inaugurals, es van ocupar pràcticament totes les localitats: el reclam mozartià és poderós) en un espai que, per això mateix, no pot tenir la intimitat del teatre per al qual Alexandre va concebre originalment la seva proposta. I també, és clar, per la caixa escènica, que s’ha hagut de “tancar” per dalt i pels costats per tal que el petit “teatre”, on tenen lloc les accions dels tres muntatges, no restés minimitzat o perdut en la immensitat d’un escenari. El risc hi era, però no només s’ha trobat una solució satisfactòria, sinó que, a més, convida a posar en qüestió el fet que un gran teatre com el Liceu suposi que s’hi hagin de fer muntatges espectaculars.

Amb la col·laboració extraordinària d’Antoine Fontaine en l’escenografia i el vestuari, la concepció d’Ivan Alexandre és molt encertada. Que les accions transcorrin en un teatre (dins del teatre) transmet la sensació que assistim a un joc de representacions: pràcticament tots els personatges de les tres òperes enganyen, simulen, sedueixen (no només Don Giovanni, que, com va dir Fellini de Casanova, passa pel cos de milers de dones “sense aprendre’n res”) amb el que comporta de representació davant de l’objecte desitjat, a vegades es disfressen literalment, com en el cas del mateix Don Giovanni (que manlleva les robes a Leporello per enredar una criada amant del mateix criat) o, evidentment, Guglielmo i Ferrando, que es converteixen en uns “albanesos” acceptant el joc pervers de Don Alfonso, que vol demostrar-los que les seves amants (Fiordiligi i Dorabella) poden ser-los infidels, cosa que comproven sent ells mateixos infidels seduint cadascun l’amant de l’altre. Per crear aquest teatre dins del teatre, n’hi ha prou amb unes teles amb què es poden fer i desfer “habitacions”, a la recerca d’una intimitat que sempre pot ser espiada, i un joc de portes que s’obren i es tanquen, d’entrades i sortides, que es fa especialment vistós a Le nozze de Figaro, potser el muntatge més reeixit de tots tres. Mentre que a sota del teatre hi ha un amagatall, on molts personatges s’amaguen o amaguen coses, als costats s’hi fan presents els camerinos, de manera que, mentre no actuen, veiem els intèrprets maquillant-se, parlant entre ells, mirant la representació o el públic. Metateatre concebut amb la idea d’imaginar (o simular) com es podrien representar aquestes òperes en l’època de Mozart, però amb anacronismes (el cos tatuat de Leporello amb noms de les amants de Don Giovanni) i complicitats amb els espectadors. Alexandre remarca la comicitat en detriment de la diversa palpitació dramàtica (i una certa malenconia) de les obres per insistir en el seu caràcter popular.

Sobre aquests muntatges es discuteix que la veu de diversos cantants (que passen d’una obra a l’altra) no està a l’altura de Mozart. Però, per una vegada, quin descans no estar pendent del moment en què els divos es llueixin amb determinades àries. Veure una òpera com una representació d’un grup conjuntat d’intèrprets. En tot cas, si com a cantants no arriben a l’excel·lència, són uns actors magnífics. Pel que fa a la direcció de Minkowski, lloada pel seu dinamisme i criticada per això mateix, és d’agrair que resti la solemnitat a vegades afegida a Mozart amb la lentitud. L’orquestra del Liceu sembla acordada a l’entusiasme, la lleugeresa i la vivacitat del director.

Trilogia Mozart-Daponte
Gran Teatre del Liceu, fins al 25 d’abril


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia