cultura

Crítica

teatre

Què s'amaga sota del mirinyac?

Un mirinyac gegant acull la ‘comèdia bufa' mancada del surrealisme Dei Furbi

Dei Furbi és una companyia que s'ha guanyat la simpatia del públic i l'atenció dels crítics pel seu rigor i, alhora, el seu humor. Per la seva investigació seriosa i execució solvent i una mirada gamberra al seu propi treball. Semblava una gosadia atacar amb La flauta màgica-Variacions Dei Furbi i ha acabat sent més lloat que l'anterior (Asufre!, 2011). Ara, el nou treball navega donant vela al cant a cappella i a una trama que recus Da Ponte però deixen arraconat (potser massa tard, potser anirà guanyant terreny més endavant) l'humor surrealista fins al final, a partir dels equívocs fonètics.

El Temporada Alta els ha donat l'oportunitat d'estrenar la nova aproximació a l'òpera. No n'han tingut prou amb una partitura de Mozart; han decidit enganxar els tres llibrets de Da Ponte que Mozart va musicar. Ramon Ivars ha disposat d'un mirinyac gegant (primer sembla una mena de tipi indi amb corbes), que és la clau escènica de la peça. Un joc, sí, molt imaginatiu i que arrenca com si fos una instal·lació artística interactiva. L'obra farà temporada per Nadal a La Seca.

En les tres peces de Daponte/Mozart queda evident el paper limitadíssim de la dona. L'obra multiplica aquesta imatge volgudament per accentuar-ne la denúncia quan les dues actrius entren a escena imbuïdes pel seu WhatsApp de torn i sense quasi tenir capacitat d'articular paraula per generar una conversa intel·ligible. Però no es rebel·len clarament en cap moment.

A qui li agradi Mozart descobrirà un esforç notable per cantar les tonades, únicament a cappella i enmig del fregat dramatúrgic. Però l'obra no despunta brillantor fins al final quan amb Les noces de Fígaro tornen al seu exquisit equívoc, convertint un personatge en un cantant flamenc només per una confusió anterior. Llavors sí que triomfen. Mentre demostren (que no és poc tampoc) rigor interpretatiu en cant i gest.

Trilogia MozArt
Companyia: Dei Furbi
Directora: Gemma Beltran
Intèrprets: Robert González, Marc Pujol, Queralt Albinyana, Anna Herebia i David Marcé
Dissabte, 4 d'octubre, al Teatre de Bescanó. Temporada Alta


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

SÓNAR 2024

Entre clàssics gals i transgressors kenyans

BARCELONA

Revista centenària

Banyoles
Lluïsa Julià i Capdevila
Directora de la “Revista de Catalunya”

“Volem fer més visible la «Revista de Catalunya»”

Banyoles
“La ‘Revista de Catalunya’ sempre ha estat fidel als seus principis”
Josep M. Roig Rosich
Historiador

“La ‘Revista de Catalunya’ sempre ha estat fidel als seus principis”

Banyoles
Joan Villarroya Font
Historiador i autor del llibre “Mussolini contra Barcelona”

“Al darrere del bombardeig del 17 de març del 1938 hi havia Mussolini”

Badalona
música

Aire, el nou projecte dels cassanencs Anna Pérez i Xevi Vallès, estrena el seu primer disc

cassà de la selva
cultura solidària

El 19è festival El Patio de La Penyora arribarà dimarts al centre penitenciari de Wad-Ras

girona

Manrique salva el primer curs al Lliure amb un cartell molt popular

BARCELONA
ART

Clara Oliveras honora l’exili de l’avi al Mume a través d’una pala

La Jonquera