L'ombra passatgera d'un núvol

De nou la tardor, amb la seva calma temperada, emmena el seu festival més prestigiós: Temporada Alta 2009, que aquest any s'anuncia amb una programació d'altíssim nivell i d'exquisida qualitat, certament que no saciarà del tot ningú i probablement creï hàbit i precedent.

Arriba la nit, és divendres i el Teatre Municipal garla i remoreja mentre espera l'espectacle inaugural, El jardí dels cinc arbres, una adaptació d'Iban Beltran i Joan Ollé sobre textos del poeta Salvador Espriu. Ja se sap que no hi ha res tan desfavorable per als qui desitgen agradar com l'expectativa. Per aquells que hem anat seguint la trajectòria d'aquest director, probablement tinguem sentiments encontrats: si per una banda l'espectacle és excessivament previsible, en la línia dels darrers –res de nou anuncia la faula de Joan Ollé–, per l'altra es consolida una manera de fer, un món interior particular, enriquit i curós que desprèn moments d'una autèntica bellesa. Davant dels fets cal reconèixer i enaltir la fantàstica ambició d'un projecte tan agosarat com aquest: l'afany d'abastar l'intangible cosmos poètic, però tanmateix l'home, aquella figura grisa, maniàtica i delicada de despatx que era també Salvador Espriu. Això, però, no hauria de deixar alguna porta oberta a la renúncia?

La seva poesia és difícil, aspra, profunda, d'una gran riquesa expressiva i que demana, probablement, soledat i silenci; endemés, Espriu és un home físicament tocat pel sentiment de consciència de la mort, un pes que tenyeix de tristesa i pesantor la seva obra, un pessimisme greu i dens que torba i abat. I aquests són alguns dels aspectes que influencien i arrosseguen de sobra l'espectacle.

L'escenografia és senzilla i extraordinàriament efectiva, conté unes amples grades blanques, mòbils, resseguides d'una passarel·la de fusta que recorre tota la banda dreta i la part del darrera; al fons hi ha penjat un panell rectangular blanquinós amb transparències. Els actors resten distribuïts a diferents alçades de l'escenari, adoptant la forma i donant aire a tots aquells personatges, onírics i reals, que van poblant el món del poeta. Seguint el curs de les hores del dia un munt d'escenes, fets, poemes i cançons desgranen minuciosament i de forma exhaustiva la memòria lírica més vital d'Espriu: són jocs d'infància, el circ, les professors, el teatre, la família, la soledat, el dolor, la mort, els paisatges més íntims, records tintats d'una nostàlgia malaltissa que acaben en un expansiu desassossec. La primera mitja hora és d'una lentitud i estancament abusius, sense ritme i amb un excés d'intensa afectació poètica que deixa l'espectador totalment atuït a la butaca.

Aquesta és la tònica de la representació, que a cops s'esberla amb petites accions atribolades i cançons de to i caire tan bells com repetitius. Ben poca emoció desprèn tot plegat. Ben mirat alguns caps queien damunt dels pits, i és que l'humor hi era tan escàs que quan se'n vessava una gota el públic s'hi aferrava esperançat. Dels quadres mostrats alguns són d'una llum d'excepcional bellesa, drings de campana fina, moments que compensen, sens dubte, la borratxada temporalitat. Un so defectuós feia de les veus entitats perdudes. L'attrezzo, el vestuari i la música, excel·lents. Deia Josep Pla que Espriu escrivia en castellà, malícia capaç d'escapciar qualsevol fat.