cultura

la crònica

“Jo ja no puc més”

Maià de Montcal. Any quinze. Veïns, amics i familiars es reuneixen a mig matí al cementiri, com cada 21 de novembre, per homenatjar Ernest Lluch en l'aniversari de la seva mort. Avui hi ha vingut la candidata del PSC a les eleccions generals, Carme Chacón, com altres vegades hi han fet cap José Montilla o Pasqual Maragall. També hi és, com en cada aniversari, una de les seves filles, Eulàlia Lluch, que fa esforços per reprimir l'emoció. Acabats els discursos i l'ofrena floral al nínxol, pocs, molt poquets, prolonguen la trobada al casal del poble, on hi ha anunciada una xerrada sobre els vincles de l'exministre amb aquesta terra de cruïlla entre la Garrotxa, l'Empordà i el Pla de l'Estany amb Jordi Martí, gerent de l'Ajuntament de Barcelona, i Joan Armangué, a propòsit de la publicació del llibre Gent de l'Empordà, d'aquest darrer, que li dedica un dels capítols. Eulàlia Lluch, pacient, s'asseu a primera fila mentre acaba d'arribar la gent. Aprofito l'espera per fer un cafè i examinar el taulell d'anuncis del casal, i m'assabento que, tot just fa un any, gràcies a una ajuda de la Diputació, va poder obrir una botiga a Maià, una barreja de fleca, rebost, bodega i central d'ultramarins que els veïns han habilitat al casal mateix, just darrere el taulell del bar on la mestressa aprofita per anar remenant la beixamel dels canelons mentre despatxa una barra de pa o serveix una copeta de Veterano als parroquians enmig del xivarri bosquetà que armen una parella de periquitos i una altra de pit-roigs en unes gàbies del racó. L'ambient és tan familiar, que convida a oblidar-se de tot i retirar-s'hi per sempre. Potser a Lluch li va passar, això, quan va decidir establir-se a ca l'Ayats. Al teatre, separat de la sala per una cortina, la presentació ja ha començat. Jordi Martí, que fa 25 anys que va plantar arrels també a Maià, creu que el tret principal que distingia Lluch, més enllà dels mèrits professionals, era que “li agradava enormement la gent i que tenia, doncs, una capacitat d'empatitzar-hi fora del comú”. Com que el seu interès pels llocs se sustentava, doncs, en el factor humà, podia sentir-se a casa allà on fos. Maià era, per descomptat, una de les seves cases, la principal ben mirat, perquè era aquí on estava censat i on venia a votar, com va recordar Armangué, que va il·lustrar el seu arrelament al territori amb una nostàlgica projecció d'imatges. Al final, es va adreçar a la filla, encara pacient a la primera fila, per si volia afegir-hi alguna cosa més. “No, ja en tinc prou, jo ja no puc més...”, va dir amb una veu quasi suplicant. Feia hores que li recordaven que el pare ja no hi és. Estava cansada. Ja ho tenen, això, els mites: fan que la gent s'oblidi que hi va haver un temps que eren de carn i os.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia