El cost de la investigació

Dues afirmacions no discutibles: no hi ha res més important que la investigació i no hi ha res més car que la investigació.

La primera és fàcilment comprensible. Els avenços tecnològics són continuats. Especialment en alguns camps, tal com hem comprovat en el Mobile Word Congress celebrat a Barcelona. Em diuen que algunes empreses, quan han aconseguit un avenç, ja tenen un pressupost per al següent que supera l’anterior. En el sector industrial, la investigació és més lenta, però només cal veure la intervenció de la robòtica en alguns processos industrials.

Aquest principi –la investigació és fonamental– ens porta a la segona afirmació: el seu cost. Aquest cost és molt elevat: etapa de laboratori, proves, llançament al mercat, patent. Cadascun d’aquest capítols n’inclou d’altres. Això sempre que la investigació tingui un final feliç. Una investigació abocada al fracàs té el mateix cost que les altres, amb l’excepció de les dues darreres etapes.

Qui pot investigar en aquestes circumstàncies? Només aquells que disposen de recursos suficients. Això em porta a parlar d’ajuts, que poden ser: mecenatge privat, recursos de grans empreses i ajuts públics.

Un fet preocupant i visible és el paper de les grans empreses en la investigació. El Mobile World Congress n’ha estat un bon exemple. Els noms que han sortit com a protagonistes han estat Samsumg, Ericsson, Nokia, Sony, etc. Són noms que ens evoquen mòbils, però també cotxes, tecnologia sanitària, robòtica, etc. No hi ha cap petita i mitjana empresa entre elles. Si una empresa d’aquest volum té una bona idea, haurà d’anar a una empresa gran per al seu desenvolupament. No m’agrada que la investigació es concentri en grans empreses, perquè significa que només acceptaran algunes estratègies i en rebutjaran d’altres. És un problema que afecta la indústria farmacèutica especialment. Per exemple: no investigaran malalties tropicals, perquè els afectats pertanyen a països pobres i tenen pocs diners. “Causa de la mort”, diran els papers oficials: “pobresa”. Com que Catalunya no compta amb cap gran empresa, el prestigi de possibles descobriments d’arrel catalana aniran a parar a la gran empresa de fora.

Una altra solució és el mecenatge, o sigui l’aportació de recursos privats. Els Estats Units desgraven tots els recursos que hi van destinats, però no l’Estat espanyol, que té por del frau fiscal. Un bon exemple de mecenatge és La Marató de TV3. Però seria més convenient que l’Estat desgravés al 100% les aportacions i que les controlés per evitar defraudacions.

Una altra font de recursos són els recursos públics que van a parar a universitats o a centres tecnològics privats o públics. En aquest sentit podem dir amb satisfacció que Catalunya té aquests centres, però també podem dir amb tristesa que, amb l’aplicació de l’article 155 i l’ofec financer a què està sotmesa Catalunya, és possible que aquests centres i aquells ajuts públics es quedin sense poder treballar per falta de diners. Catalunya sempre ha estat pionera en el terreny de la biologia mèdica i ciències properes, però per raons “polítiques” indirectes ara ens diran que els diners no poden arribar perquè Espanya és “única e indivisible”.