Una gran aposta pel turisme de qualitat

El turisme de Sant Feliu de Guíxols és familiar i de segona residència, principalment de Barcelona. També tenen turisme provinent de l’Estat espanyol i de França. I aquest és el visitant pel qual es vol continuar apostant. “Sant Feliu és una ciutat turística, amb sol i platja, i no hi renunciem, però també apostem fermament pel turisme cultural i esportiu, que atreu turistes amb un nivell adquisitiu mitjà i alt”, assegura la regidora de Turisme, Núria Cucharero, que explica que també estan treballant en el turisme inclusiu. L’Ajuntament també aposta per desestacionalitzar l’oferta amb diverses activitats i propostes. “Tenim un calendari d’esdeveniments molt potent”, comenta Cucharero. A més de les exposicions al Museu Thyssen i el Festival Porta Ferrada, “que porta molta gent al poble”, també s’organitzen rutes i activitats aquàtiques, exposicions temporals, campanyes gastronòmiques i moltes altres activitats. El turisme a Sant Feliu de Guíxols va començar entre els anys quaranta i cinquanta. Va créixer ràpid. Entre els seixanta i setanta, ja hi havia a la població vuit agències de viatges, i el turista, bàsicament anglès, alemany i francès, venia a passar-s’ho bé. “Buscaven sol i platja, flamenc –encara que aquí fos descafeïnat–, toros, i menjar i beure molt”, explica Alfons Hereu, que havia treballat en una agència de viatges de Sant Feliu i aquests darrers tres anys fa de guia en les visites guiades Guíxols Experience.

Els turistes que venien a la Costa Brava no ho tenien fàcil. El viatge era llarg i amb molts canvis de transport fins que arribaven a Caldes de Malavella, on els anaven a buscar i els repartien entre Sant Feliu, Tossa de Mar i Lloret, per una banda, i l’Estartit i l’Escala, per l’altra. “Els anglesos, que era el turisme que jo portava majoritàriament –tot i que l’agència per a la qual treballava també portava francesos i belgues–, tenien tirada per l’Estartit i Lloret de Mar –Loret, que en deien ells–”, explica.

Als anys seixanta, a Sant Feliu no hi havia gaires hotels i els turistes s’havien d’allotjar en cases particulars. Una habitació, segons recorda Hereu, valia 25 pessetes per nit. En aquell moment, Hereu era jove i ajudava el seu pare, que treballava per a Viatges Marsans, amb els turistes que arribaven al poble. “Els acompanyava a les cases on s’havien d’allotjar. Una de les cases que allotjaven turistes era coneguda com «la de la mare i la filla», i ja et pots imaginar per què, però jo era molt innocent aleshores i no en vaig saber res”, assegura Hereu, que manté que era una època molt divertida.

Entre els programes que s’oferien als clients en aquella època –“el pare en va guardar alguns originals des del 1952 fins al 1976”–, hi ha un viatge de l’any 1952 de Sant Feliu a Tossa de Mar d’un dia, que costava 50 pessetes per persona (que ara vindrien a ser uns 0,80 cèntims). Aquest és el viatge que l’agència Marsans feia cada dilluns. Però els dimarts anava a Tamariu i al far de Sant Sebastià, que costava 75 de les antigues pessetes; els dimecres, el viatge programat era a Banyoles i Girona; divendres, a Aiguablava i Fornells –“ara no s’hi pot ni baixar amb cotxes particulars i llavors s’hi anava amb un autobús de 25 places”–, costava 117 pessetes, i diumenge, un clàssic, anar a veure una cursa de braus a Barcelona per 185 pessetes agafant l’entrada al sol. I alguns d’aquests viatges es podien anunciar com un dels programes que Hereu encara conserva del 1956, que diu, en castellà: “Excursions diàries a les més suggestives i pintoresques platges de la Costa Brava. Calella i Llafranc, amb dinar en aquesta última platja, 98 pessetes.” Tot això, segons Hereu, amb moltes ganes de passar-ho bé i ingerint molt d’alcohol. “Barrejaven de tot, perquè ho volien provar tot i agafaven unes borratxeres...”, diu.

El turisme cultural, en aquella època, era inexistent. Visitaven la catedral, la Sagrada Família i les fonts de Montjuïc a Barcelona; Tossa, “perquè era molt maco i en aquell moment molt verge”; Banyoles, per l’estany; el far de Sant Sebastià, “perquè no n’havien vist mai cap”, i poca cosa més. “El record que jo en tinc, dels anglesos i alemanys, és que estalviaven tot l’any per poder fer les seves vacances. Quan arribaven aquí, s’ho gastaven tot en sortides, menjar, viatges i, si podien lligar amb algun paleta, molt millor”, comenta divertit.