Afligits, però hem de fer país

Sincerament, avui m’és molt difícil fer un article i a més procurar que tingui un biaix econòmic com pertoca, davant la sentència injusta que pretén cloure un període que algun dia s’estudiarà com l’època més fosca del règim del 78 i, potser, ves a saber, el final d’aquest règim al qual els ministres espanyols, en un fet insòlit en una democràcia, han de donar publicitat arreu per dir que Espanya és una democràcia. De fet, suposo que a pocs de nosaltres ens ha agafat a contrapeu, la sentència; ningú pensava que haurien arribat fins aquí per després dir que són innocents. Era tan clar que des del principi ja estaven condemnats, que la tasca del judici ha estat intentar adaptar, amb la semàntica dels fonaments, la sentència. Si no és així, a mi, que vaig veure tot el judici, em costa molt entendre res, i en la meva defensa apel·lo a una gran quantitat d’advocats nacionals i internacionals que s’hi han pronunciat i també a la justícia d’Alemanya, de Bèlgica, d’Escòcia i de Suïssa, que també han anunciat amb els seus pronunciaments la seva innocència. És per això que hi he vist un biaix tremendament polític des de l’inici de la causa, i diu la saviesa popular que allò que comença malament, acaba malament.

Avui ja saben com les gasten tots els estaments de l’Estat per anar contra Catalunya i, tal com va advertir el maquiavèl·lic Alfredo Pérez Rubalcaba: “L’Estat en pagarà el cost...” És a dir, no el govern o cap altre estament en solitari: l’Estat, que, tal com hem vist, encapçala el rei.

Ara, tal com hem fet en altres moments, ens toca tenir seny i sobretot astúcia, que no va renyida amb la fermesa, perquè en aquests moments és molt fàcil deixar-nos endur per la ràbia que tenim acumulada des de fa anys. I potser avui és el dia que cal recordar, més que mai, que enfortir l’economia és també, i sobretot, una manera d’enfortir Catalunya. Com més fort, obert i capdavanter sigui el nostre teixit industrial i més ben situats estiguem al món, més enfortirem el nostre poder tou, que no és gens menystenible.

És cert que, en el camp econòmic i empresarial, nosaltres lluitem, a més de contra la competència i les adversitats pròpies d’una economia, contra la permanent intromissió d’un Estat que ja fa temps que fa tot el possible per desestatitzar-nos aprofitant totes les oportunitats i també ajudat, ho hem de dir, per moltes institucions, prohoms i famílies catalanes netament espanyolistes.

El darrer intent ha estat quan el govern espanyol es negava a pagar-nos les bestretes de les comunitats autònomes i els ajuntaments per un import de 5.503 milions d’euros, 800 dels quals pertoquen a Catalunya. I la sort que hem tingut ha estat que en aquest cas nosaltres anàvem acompanyats de les altres comunitats i l’executiu espanyol no ha pogut resistir les pressions i encara menys a les portes de les eleccions. El fet d’utilitzar els diners públics amb intencionalitat política i electoralista és una perversió democràtica que no dubten a utilitzar. Ho hem vist amb la promesa de l’actualització de les pensions segons la inflació, també ho hem vist amb la reducció de les peonadas per poder cobrar el PER i, finalment, amb l’alliberament dels 5.503 milions d’euros que tenien retinguts amb l’excusa que un govern en funcions no podia tramitar-ho. Cal dir que aquest diners són els recursos que cobra l’Estat de la part dels nostres impostos; per tant, mai han estat diners seus i encara menys diners que hagin d’estar inclosos en el pressupost general de l’Estat.

Aquesta manera de procedir del ministeri d’Hisenda, igual que la que va tenir el ministre Montoro amb l’humiliant seguiment dels comptes de la Generalitat, demostra que, per ells, el concepte d’autonomia és una mena d’autonomia vigilada que res té a veure amb el que alguns havíem imaginat. I sobre aquest greu error de pensar que la repressió és la solució, veurem amb el temps que algú dirà: “Quin error, quin immens error!” El 27 de juny del 2010 alguns pensaven que el ribot era una bona manera de sotmetre’ns i només han passat nou anys per veure que d’aquells vents n’han sortit aquestes tempestes que s’han transformat en tsunami.