Les sorpreses macroeconòmiques
La forta divergència entre els indicadors macroeconòmics avançats i les dades d’activitat continua reflectint-se en el deteriorament de les sorpreses macroeconòmiques. Així, l’índex CESI (que mesura aquestes sorpreses en funció de si els indicadors d’activitat publicats són millors o pitjors de l’esperat pel consens d’analistes del mercat) estaria en negatiu als EUA des de principi de maig, i malgrat els nivells assolits (mínims de setembre del 2011), considerant la base comparable amb el 2016 (forta recuperació dels indicadors d’activitat des del segon trimestre d’aquell any), no es poden descartar caigudes addicionals. A l’Eurozona, tot i que en positiu, el CESI també vindria deteriorant-se des de maig. Tot i que la correlació de les borses amb les sorpreses macroeconòmiques és molt variable, a curt termini la forta divergència entre l’evolució de S&P 500 i el CESI, juntament amb l’estacionalitat negativa de les borses entre maig i setembre (rendibilitat mitjana històrica de l’índex borsari Euro STOXX 50 +0,4% davant de +1,8% entre octubre i abril), la caiguda acumulada del cru (correlació històrica d’Euro STOXX 50 amb l’evolució del cru de 0,58) i la pressió baixista en les rendibilitats del deute (correlació Euro STOXX 50 amb el bo a 10 anys alemany de 0,45), és un factor de risc amb vista a una correlació en els mercats.
D’altra banda, la setmana passada, la presidenta de la Reserva Federal nord-americana (Fed), Janet Yellen, va sorprendre el mercat donant detalls del seu pla de reducció de tendències de deute: a partir de relativament aviat (podríem assumir setembre o octubre), es retallarà 10.000 milions de dòlars al mes, incrementant la quantitat uns altres 10.000 milions al mes trimestralment fins arribar als 50.000 milions al mes. Altres membres de la Reserva Federal es van sumar a aquest missatge, confirmant que la reducció es produirà aviat i que podria durar tres anys. Les dades aportades per Yellen implicarien reduir el balanç de la Fed en, aproximadament, un terç del total. El mercat continua sent escèptic amb la capacitat de la institució per reduir el balanç a aquest ritme i pujar tipus d’interès sense que això suposi un llast important per al creixement, cosa que, juntament amb unes dades d’inflació de maig decebedores (tant als EUA com a l’Eurozona), s’ha reflectit en uns nivells de rendibilitat del bo americà a 10 anys estables al voltant del 2,15%, molt lluny dels màxims de març d’aquest any en el 2,62% (el mateix ha passat amb el bo alemany, que ha tornat a zones de suport en el 0,27% davant el 0,51% de màxims de l’any), alhora que s’ha vist un aplanament del pendent dels 2 anys –10 anys fins a 81 punts bàsics (des de 135 a principis del 2017). En un context en què el principal catalitzador de les borses el 2017 hauria estat la liquiditat i en què les valoracions són molt ajustades, tot i les millores en les estimacions de beneficis i l’estabilitat de les dades macroeconòmiques, la reducció de balanç de la Fed i el menor ritme de compres del BCE (tapering), suposarà un altre risc per als mercats, tot i que, probablement, més de cara al 2018. En aquest context, mantenim un posicionament prudent i preferint emergents, l’FTSE anglès i el CAC francès des del punt de vista geogràfic. Des d’un altre punt de vista, apostem per aquells que s’haurien quedat més enrere i, per tant, serien menys susceptibles de patir preses de beneficis, destacant el comerç detallista amb Inditex i Dia, assegurances amb Allianz i Catalana Occidente, recursos bàsics amb Acerinox i Ence, alimentació amb Anheuser i mitjans amb A3 Media, així com alguns sectors defensius, com ara serveis (Iberdrola).
Nicolás Fernández és director d’anàlisi del Grup Banc Sabadell
