Ni rics ni pobres

Ni rics ni pobres. Suposo que una bona part dels catalans acceptaria aquesta definició, referida a ells mateixos. Tenim alguns rics i tenim una part més important de la població que es pot qualificar de miserable. No podem oblidar que Catalunya és la comunitat europea que més immigració va rebre, just quan començava la crisi del 2007-2008. Deixem-ho així. S’haurien d’introduir molts matisos, però no és el tema d’avui.

La millor manera de conèixer la situació econòmica de Catalunya en relació amb les altres comunitats econòmiques de l’Estat és comprovar quina és la seva riquesa per capita –o sigui per persona– dintre del conjunt de l’Estat. Les xifres són oficials, de la Central Nacional de Estadística.

La mitjana espanyola del que en diem renda per capita serà 100, per entendre’ns. Les comunitats que superin aquest 100 seran més riques i les que quedin per sota, més pobres. Catalunya ocupa el quart lloc en l’escala amb un 119%, o sigui un 19% sobre la mitjana. Ara mirem les que la superen. La primera és Madrid. És natural. Espanya és un estat centralista, que acull el domicili social de les grans empreses espanyoles, públiques i privades. Les dues terceres parts de les empreses, aproximadament, que formen l’Íbex 35 de la borsa –les més importants– tenen el domicili a la capital. Les grans fortunes espanyoles viuen també allí perquè o són alts funcionaris o tenen alts càrrecs executius en les empreses abans esmentades. Ens podem permetre el somriure, davant d’aquesta primera classificació, que és política al 90%.

La segona i la tercera comunitat per renda per capita són el País Basc i Navarra. Aquí ja ens podem permetre un renec suau, perquè el seu lloc privilegiat el deuen, purament i simplement, al concert econòmic. No dubto que treballen i fan un bon esforç, però sense el concert econòmic quedarien per sota de Catalunya, tot i que per sobre de la mitjana.

També per sobre de la mitjana trobem Aragó, La Rioja i les Balears. Aragó té l’aigua de l’Ebre, que li proporciona bones collites, i la General Motors prop de Saragossa. La Rioja té bons vins i les Balears turisme. Totes les altres comunitats autònomes queden per sota de la mitjana. Les dues darreres són Andalusia i Extremadura, les més pobres. Només un comentari sobre aquestes dues.

Quan Espanya negociava la seva entrada a la Comunitat Europea, després de la mort del general Franco, un dels greus problemes que tenien els negociadors és que els europeus veien en Andalusia un greu perill per a la seva producció agrícola, si aquesta treia tot el profit d’un país que té aigua i bones comunicacions. Per ells, Andalusia seria el graner d’Europa. Cap territori de l’Europa mediterrània disposa dels quilòmetres quadrats d’Andalusia.

Com podrien competir amb ella Grècia, Sicília i el sud d’Itàlia, o l’Algarve portuguès? Un ministre de Franco em va comentar que un príncep saudita li deia que Espanya havia de tornar a Al-Andalus. Ara ho reclama Estat Islàmic. Per a ells, Andalusia podria ser el paradís sobre la terra. Si no ho és, dic jo, és perquè encara no han fet la revolució social i no han introduït els sistemes moderns de conreu, a càrrec d’uns treballadors que són mig enginyers. Que deixin estar els prats destinats a “toros de lídia” i facin treballar els “señoritos”. Potser m’equivoco.