Amb astúcia
L’astúcia només és imprescindible quan la força d’un grup és inferior a la de l’altre
El president Artur Mas va parlar d’utilitzar I’astúcia en les negociacions de Catalunya amb l’administració central. Tot el que s’ha fet des del primer d’octubre ha estat totalment mancat d’astúcia. En canvi, ningú pot negar que el referèndum d’aquell dia històric va ser un exemple d’una gran astúcia. Es va guanyar en un 80% la partida: el govern central negava que hi hauria llocs de votació, urnes, paperetes i cens de votants. No obstant hi va haver de tot. Sense astúcia només hi hauria hagut enfrontaments, que haurien justificat la violència que, després, els jutges han buscat amb lupa.
L’astúcia només és imprescindible quan la força d’un dels grups és clarament inferior a la de l’altre. L’administració de l’Estat és molt superior a la nostra, hi hagi violència o no n’hi hagi. Com no acceptarem mai la violència, la derrota serà segura si no utilitzem l’astúcia, que vol dir intel·ligència en la forma d’actuar.
Un segon motiu per aconseguir el que es vol amb astúcia és no tenir pressa. L’astúcia es proposa cansar l’adversari i no estabornir-lo com va fer David amb Goliat, i això no s’aconsegueix en un no res. Es va anar massa de pressa a proclamar la República. Feia il·lusió fer-ho, per passar a la història, però al darrere de la proclamació no hi havia res preparat. El resultat serà la presó i el desànim o una ràbia ineficaç de tots els qui hi participaren.
Un tercer punt, que subratlla la manca d’astúcia, és la poca informació als mitjans internacionals. Una decisió d’aquesta importància –la creació d’un nou estat– requereix un treball previ per estovar els mitjans d’informació europeus –ja no dic els estats–, amb una informació sobre Catalunya, no tan sols com a subjecte d’autodeterminació, sinó com el d’una nació que té segles, una llengua, una cultura i una història, que justifiquin el pas que es fa. Aquest pas es feia en aquell moment i no en un altre, perquè l’administració central asfixiava les limitades competències de la Generalitat i perquè l’aplicació de l’article 155 deixava Catalunya amb menys autonomia que La Rioja o Cantàbria.
Un altre punt a considerar seria rebaixar l’instint abassegador dels espanyols. Mentre el principi generalment acceptat sigui l’a por ellos, no hi ha res fer. Però hi ha espanyols assenyats i calmats, que saben prou història i coneixements per estovar o rebaixar el to grotescament agressiu expressat per les forces embarcades en el Piolín hispànic. Potser seria bo que el govern català nomenés un coordinador d’aquestes accions.
Deia fa unes setmanes que per reeixir en l’objectiu d’un estat nou –que serà república, perquè no crec que ningú pensi en el rei Pere o el rei Jaume– cal buscar aliats, a Espanya i a la Unió Europea. Ja ho he mencionat en el tercer punt. Volem un estat, guanyat sense violència, integrat a la Unió Europea i europeista, demòcrata al 100%, que demanaria pocs diners a la caixa del Banc Central Europeu, que suposaria una sortida cap a l’Àsia superior a les que ofereixen França i Itàlia, que no espatllaria la mitjana de les xifres econòmiques de la Unió –més aviat les milloraria–, que té una indústria tecnològica que fa goig, i els catalans som uns enamorats de Brussel·les –hi tenim alguns consellers–, de Berlín –hi tenim el president–, d’Estrasburg i de França i Itàlia per les seves meravelles.
