Morir d’explotació a Itàlia
Centenars de jornalers perden la vida als camps per les condicions laborals extremes en què es veuen obligats a treballar
Les grans empreses deleguen la feina bruta als caporals, intermediaris il·legals
Es llevava a les dues de la matinada, s’acomiadava dels tres fills, agafava l’autobús i, a les cinc, poc abans que sortís el sol, era al punt de recollida: una esplanada al costat d’una benzinera al nord de la Pulla. Juntament amb desenes d’altres dones, la majoria italianes, esperava que l’home que anomenaven caporale els assignés una feina. Quan tenia sort, Paola Clemente treballava dotze hores sota el sol roent de l’estiu meridional i portava a casa el sou de 27 euros diaris. El 13 de juliol del 2015, però, no va tornar: la va matar l’explotació laboral.
La Paola, de 49 anys, feia una de les feines més mal pagades de l’agricultura: s’encarregava de descartar els grans petits perquè el raïm pogués créixer millor i més apetitós. És un treball molt feixuc que requereix mans menudes i delicades, i les de les dones solen ser les escollides. Treballava en condicions d’esclavitud: 20 dies seguits sense descansar, cobrant dos euros l’hora i sense poder fer pauses.
El juliol del 2015, els camps pullesos van arribar als 42 graus i la Paola, que no tenia problemes cardíacs, va tenir un infart. Els seus caps no van dur-la a l’hospital, sinó directament a la cambra frigorífica del cementiri. Exactament el mateix va passar-li una setmana després al sudanès Abdullah Mohamed. També a la Pulla, també fulminat d’un infart sota el sol. A ell, però, el feien dormir, a més, en un balcó d’un estable ple de deixalles. Segons la fiscalia que duu el cas, recollia, a través d’intermediaris, tomàquets per a prestigioses marques de conserva del país.
Cada any, moren en l’oblit desenes de persones als camps italians per les condicions laborals extremes. I segons el sindicat CGIL, només a la Pulla hi ha més de 40.000 jornaleres en situacions idèntiques o pitjors que la de la Paola. Però el cas d’aquesta mare italiana va sacsejar l’opinió pública: els mitjans se’n van fer ressò i ha esdevingut un símbol. Actualment, hi ha el judici en curs i sis intermediaris estan imputats d’explotació laboral, caporalat i estafa. A finals de l’any passat, es va estrenar un curtmetratge sobre seva mort, La giornata, projectat al Parlament. El cas de la Paola va fer que s’enllestís una llei contra el caporalat, un sistema d’explotació molt difós al sud d’Itàlia. Consisteix a reclutar il·legalment mà d’obra mitjançant els caporals, una espècie de negrers. S’encarreguen de portar els treballadors al lloc de feina, es queden part del míser sou, els cobren per l’aigua i, en definitiva, fan la feina bruta a les grans empreses, que poden espolsar-se la responsabilitat de les condicions en què treballen, per a ells, els jornalers subcontractats.
Les dones, la pitjor part
De poc ha servit la llei: segons l’últim informe d’Oxfam sobre el treball al camp, a Itàlia hi ha més de 430.000 treballadors agrícoles sense contracte regular i més de 100.000 es troben en condicions alarmants “d’explotació i gran vulnerabilitat”. Les dones s’enduen la pitjor part. Estan sovint sotmeses a violències sexuals, cobren de mitjana un 30% menys que els homes i el 75%, durant l’últim mes, van saltar-se àpats perquè no els podia pagar.
És difícil saber quants morts provoca l’explotació laboral. L’Estat no en fa un recompte. Un grup de voluntaris de l’Observatori Independent dels Morts al Lloc de Treball, amb seu a Bolonya, els documenta des de fa deu anys. I la xifra que presenta és esgarrifosa: els últims sis anys, haurien mort més de 1.500 jornalers. En accidents, com ara els de la setmana passada a Foggia, en què 16 jornalers van morir en bolcar la furgoneta atrotinada i plena a vessar que els transportava amuntegats a la feina. En incendis, com ara un també a Foggia l’any passat, en què van morir calcinats en Mamadou, en Nouhon i altres africans que ningú no ha denunciat i consten com a desapareguts. Alguns, desesperats, se suïciden. Molts moren en l’anonimat fulminats per la calor, el cansament o del fred. O assassinats en un crim racista, com ara Soumayla Sacko, sindicalista i jornaler malià mort el mes passat pels trets d’un vigilant després d’anys de lluitar pels drets dels treballadors del camp i de denunciar això: que els maten enmig de la indiferència general.
