Cambra: les altres eleccions
L’empresariat votarà el ple de la Cambra de Barcelona entre els dies 2 i 8 de maig
La desconfiança en el sistema de vot electrònic, sospitós de tenir forats de seguretat, podria acabar en la impugnació del resultat a càrrec d’alguna candidatura
El sistema de vot electrònic havia de resoldre la baixa participació
Les cambres de comerç afronten aquests dies l’esperada renovació de càrrecs, després d’anys d’interinatge i de provisionalitat causades pels successius retards, amb 155 inclòs, en una llei que havia de definir calendari i procediments. La Cambra de Barcelona és la que més interès ha suscitat, no tan sols pel seu pes i la seva influència en l’economia, ni tampoc només per la forta rivalitat que ha caracteritzat els tres candidats que aspiren a la presidència, sinó perquè el fantasma de la impugnació a causa de la implantació d’un vot electrònic de seguretat fràgil pesa sobre els comicis, que culminaran el dia 8 de maig i que han quedat emparedats entre les eleccions generals del dia 28 i les pròximes municipals i europees.
Quant a la rivalitat, no hi han faltat les acusacions encreuades en una campanya inclement amb tres candidats de perfils ben diferents. El primer a entrar en joc va ser Ramon Masià, un advocat que ha passat de ser un dels col·laboradors més pròxims a l’actual president, Miquel Valls, a convertir-se en el seu principal detractor. Per Masià, cal empresaritzar la Cambra, dotar-la de contingut de servei a les empreses i buscar la complicitat de les administracions amb encàrrecs concrets per millorar el finançament i l’abast de la institució. En contra seva pesa el fet que és un autònom, sense avals forts i molt menys conegut que els seus rivals. A favor seu té la bel·ligerància amb què ha afrontat la campanya des que va anunciar que es presentava, ara fa dos anys. De moment, tot i estar d’acord amb el vot electrònic, ha interposat dos recursos d’alçada davant la Generalitat per alertar de les llacunes de seguretat del sistema.
Un altre dels aspirants és Enric Crous, un històric de l’empresa catalana, vinculat a gegants locals com ara Damm o Cacaolat, però que també acredita experiència en el sector públic. Crous ha promès no perpetuar-se en el càrrec, i de fet la seva candidatura ja du adherit el delfinat amb esperances de successió de Josep Maria Torres, fundador de Numintec. Torres, en principi, havia presentat candidatura pròpia, però finalment va sumar forces amb Crous, que va obrir els braços a un segon de bord avalat per una patronal potent com és Pimec, després de rebre també el suport d’altres entitats de relleu com ara Femcat.
El tercer en discòrdia
Finalment, el candidat considerat continuista, ja que, segons els adversaris, ve acomboiat pel president Valls. Es tracta de Carles Tusquets, un altre veterà, en aquest cas de les finances, que va irrompre en escena salvaguardat per grans empreses com ara Planeta, Seat, Roca, Condis o Vicens Vives. Alguns n’han fet una lectura política, inexorable en aquests temps, i l’han etiquetat com el més “unionista”. Però, al marge de la lluita per les cadires, el que podria definir si les eleccions són un èxit i una eina de recanvi democràtic o un fiasco serà l’aplicació del vot electrònic. Aquesta és l’eina que havia de solucionar la persistent baixa participació en unes votacions a les quals estan cridades 423.000 empreses i en què en l’última convocatòria no va participar ni un 2% del cens, el gruix del qual o no s’interessa pel tema o no sap que té dret a votar.
Pitjor encara van ser les eleccions precedents, les del 2010, sobre les quals tres anys més tard el TSJC va declarar nuls un 90% dels vots emesos, després de donar per bona la tesi de la demanda presentada per Ramon Carner, aleshores president del Cercle Català de Negocis, sobre les irregularitats de la votació per correu. Tot plegat va reduir el nombre de vots vàlids a 700.
Per incrementar la participació i esquivar noves xifres irrisòries que restarien legitimitat al resultat, es va consensuar la introducció del vot electrònic. Tots tres candidats, amb més o menys contundència, han expressat dubtes sobre el mecanisme, presentat a principi d’abril per la consellera d’Empresa i Coneixement, Àngels Chacon. En la presentació oficial del sistema ja hi va haver polèmica perquè, segons els candidats i els seus representants assistents a l’acte, encapçalats per Masià, la Generalitat no ha implementat la garantia de la doble autenticació que exigeix la llei catalana.
El vot amb certificat electrònic semblant al que s’utilitza per liquidar tributs a l’Agència Tributària, es podrà fer amb un certificat electrònic vàlid, però no té una verificació “robusta”, en la terminologia tècnica, ja que, en principi, qualsevol gestor podria votar en nom de les companyies que representa sense necessitat de rebre’n l’aprovació prèvia.
No hi han faltat les explicacions de la consellera Chacon, que va assegurar haver comentat i rebut el vistiplau de la ministra d’Indústria, Reyes Maroto, –que era a Barcelona el dia en què es va fer públic el model de votació–, i tampoc els intents de restar-hi importància des d’alguna candidatura, com ara la d’Enric Crous, en què el seu segon de bord, Josep Maria Torres, creu que “no s’han de criminalitzar les gestories”. Tanmateix, la fe en el mecanisme s’aguanta d’un fil.
Tensió fins a última hora
A més de les alertes emeses per Ramon Masià, que ja ha deixat molt clar que podria impugnar les eleccions davant del mínim indici d’irregularitat, l’últim, o potser el penúltim, capítol del cas ha tingut lloc aquest cap de setmana, quan el president de l’empresa Autoridad de Certificación, Florencio Díaz, va informar de la denúncia que ha presentat davant del Ministeri d’Economia per un presumpte ús il·legal dels certificats digitals en les eleccions a la Cambra. Díaz també ha denunciat a l’Agència de Protecció de Dades (AEPD) un possible encreuament de bases de dades i la creació de perfils sense consentiment dels interessats. És tard per demanar una suspensió cautelar de les eleccions, però en funció del que passi, les veus més pessimistes ja n’auguren l’anul·lació.
Dotze institucions i un gegant amb cadires molt disputades
Catalunya té 13 cambres de comerç: Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida, Palamós, Sant Feliu de Guíxols, Sabadell, Terrassa, Manresa, Tàrrega, Valls, Reus i Tortosa. Algunes, tot i el seu fort arrelament al territori, són òbviament modestes, sobretot si se les compara amb el Leviatan barceloní. Aquesta és una institució que, per la seva influència, es podria considerar el Koh-i-Noor de la corona de l’economia catalana. Entre els seus apèndixs; és a dir, institucions on és present amb pes decisori, figuren, entre d’altres: Fira de Barcelona, el Consorci de la Zona Franca, l’Autoritat Portuària de Barcelona, Turisme de Barcelona, el Comitè de Rutes Aèries i Barcelona Centre de Disseny. Les eleccions decideixen 40 dels 60 membres del ple, distribuïts per epígrafs sectorials. De la resta, 6 les designen les patronals i 14 s’atorguen a les empreses, totes grans òbviament, que paguen una quota mínima de 75.000 euros anuals. Per tot plegat, pilotar aquest navili d’orígens seculars és un caramel desitjat. Qui finalment s’assegui al despatx principal haurà d’afrontar els reptes tradicionals de l’ens, com ara la internacionalització o la formació, i assumir-ne de nous, com per exemple la digitalització de les empreses, especialment les pimes.
