La Borsa
Més valors
Economia

PAU GARCIA-MILÀ

EMPRENEDOR. FUNDADOR D’EYEOS, BANANITY, IDEAFOSTER I LA INCUBADORA INBRAINS I ZEVE

“La perseverança és l’essència dels emprenedors”

Amb 17, 18 o 19 anys ja teníem una oficina llogada i aquella etapa la recordo com un dels moments més feliços
Zeve és una intel·ligència artificial creada per mantenir converses quan estàs sol
Un emprenedor ha de tenir la pell molt gruixuda, passar de segons què i ser perseverant
La xarxa social Bananity va ser un fracàs estrepitós. Sempre vaig pensar que seria un èxit

Pau Garcia-Milà, després d’assolir l’èxit com a emprenedor abans dels 20 anys i de recollir algun fracàs posterior, està posant en marxa una incubadora de projectes tecnològics. En aquest moment, està desenvolupant la tecnologia d’un robot de companyia a través de les pantalles. El projecte es diu Hello Zeve.

La creació d’eyeOS quan només tenia 17 anys va suposar l’inici cap a l’èxit.
Per entendre la creació d’eyeOS ens hauríem de situar quinze anys enrere, perquè tota la tecnologia ha canviat molt. Internet no funcionava amb fibra òptica, i el núvol com a concepte no existia. EyeOS era una eina que vam creure que era molt interessant perquè ens havia d’ajudar en la productivitat per fer altres feines.
Però els primers passos d’aquest projecte van ser molt diferents del moment en què grans corporacions es van posar en contacte per treballar amb vosaltres.
Sí, caldria diferenciar tres etapes en la història d’aquest projecte. La primera etapa, la recordo com un dels moments més feliços de la meva vida. Quan teníem 17, 18 o 19 anys ja teníem una oficina llogada al centre d’Olesa de Montserrat. Les despeses globals de tot el projecte eren menys de 1.000 euros al mes. Al cap d’un any, ja érem quatre amics. També dissenyàvem pàgines web per guanyar prou diners per poder mantenir l’oficina. Hi havia gent que ens deia que ens busquéssim una feina de veritat, perquè ningú coneixia eyeOS.
I la segona etapa?
Va ser la d’explosió, quan de cop un dia les grans tecnològiques, gairebé totes les nord-americanes, van començar a parlar de cloud computing i van donar a conèixer el que era aquest concepte, i de forma col·lateral, allò que desenvolupava el nostre projecte. Per això vam agafar tanta rellevància: hi va entrar inversió i vam apostar per un nou director general. Jo feia aquesta funció sense haver tingut cap formació i quan vam rebre inversió vam veure que era molt difícil gestionar l’empresa sense experiència. Crec que decidir que entrés un nou director general per fer-nos créixer va ser una de les decisions més encertades que he pres mai.
I després?
Al final de la segona etapa ho vam passar malament, perquè les grans tecnològiques estaven invertint moltíssims milions a fer coses que nosaltres no podíem fer sense recursos. Va costar molt tancar una ronda de finançament per posar-nos al seu nivell. Això va portar força estrès a l’equip. Va ser molt dur, perquè les incerteses van durar sis mesos, fins que vam arribar a la tercera fase, quan Telefónica va dir que comprava l’empresa. Jo vaig seguir uns quants anys explotant les solucions fins que la gran corporació va decidir integrar-la en altres plataformes i moure la gent d’eyeOS a la central. Amb l’adquisició de Telefónica, jo vaig marxar per fundar ideaFoster. La gent que es van quedar al projecte deia que també era una etapa molt interessant.
El gran salt va ser quan des d’IBM us van dir que volien treballar amb la vostra empresa. Com vau reaccionar?
Això va ser en la transició entre la primera i la segona etapa. IBM va fer un informe del qual no en sabíem res fins que en les conclusions ens van oferir comentar-lo. IBM va agafar la solució de programari que havíem creat a Olesa de Montserrat, no ho oblidem, la van instal·lar en un ordinador dels més potents que tenien i van començar a donar-li canya estressant-lo. I les conclusions van ser que el nostre programari va aguantar. Va suportar la tensió d’un servidor que val el que nosaltres no hauríem guanyat en un milió d’anys. La conclusió final va ser que la nostra solució era molt bona en seguretat per oferir-la a bancs i governs.
Vau fer algun comentari?
Vam dir que no el faríem, perquè ens havia impressionat la nota. L’únic que vam suggerir era si podien escriure el nom de l’empresa posant l’OS en majúscules. I ho van fer.
I després ja es va desenvolupar ideaFoster.
El 2014 vaig iniciar aquesta nova aventura. Acostumats a una oficina de 300 m², molta llum i espais diàfans, vam passar a treballar en un coworking en un espai de 3 per 4 m, situat a un interior sense cap finestra. Aquí vam començar dues persones, l’Anna Cejudo, la meva dona i sòcia al 50%, i jo, i vam començar de zero. Vam pensar que aquesta empresa podria anar molt bé, però que hauríem d’aprendre molt d’allò que ens digués el mercat. L’hem tinguda quatre anys, ara segueix però està en mans del grup Advent Internacional, un fons de capital de risc dels EUA centrat a invertir en empreses europees i americanes.
També compta amb algun fracàs com Bananity?
Després d’eyeOS vam intentar fer una xarxa social, Bananity, que va fracassar estrepitosament. Sempre havia pensat que aquest projecte funcionaria, però no va ser així. Per a mi la idea era bona i encara té sentit fer-la avui. Segurament vam cometre molts errors en l’execució que ens va portar a fracassar. Però jo tornaria a fer un projecte com aquell canviant l’enfocament, perquè crec molt en els motors de recomanació.
Com va néixer ideaFoster, el tercer projecte?
Després d’una muntanya russa en passar d’eyeOS a Bananity vam crear ideaFoster, una consultora que nosaltres sempre dèiem que no es vendria mai. Però havia de tenir recursos, perquè calia pagar la factura de la llum i havíem de viure d’això. L’Anna i jo la vam fundar ara fa sis anys. Per tant, era una empresa familiar. Ens vam dir que volíem una empresa petita, sense inversió externa i la idea era invertir els nostres propis diners i créixer amb els recursos que generéssim però sense tenir deutes. Aquesta va ser la nostra filosofia a l’inici. Al cap de tres mesos, ens vam posar un sou i sempre vam viure del que guanyàvem.
Quants professionals hi havia a l’equip?
Del 2014 al 2018, l’any en què ens van comprar, érem catorze persones. El darrer any va ser el moment més interessant, perquè un client nostre de Colòmbia ens va ajudar a tirar endavant un projecte en aquell país. Després ens va dir que hi havia una altra empresa al Perú que ens podria interessar. Finalment, vam saber que les dues empreses tenien un accionista comú que era un dels cinc fons d’inversió més grans, Advent Internacional. Vam tenir una reunió amb ells i de seguida vaig veure que la reunió perseguia altres objectius. Al president i al director general d’aquell grup els vaig dir: “Per què soc aquí?” I em van respondre que podia ser que volguessin comprar ideaFoster. Els vaig dir que hi havia la possibilitat que no volguéssim vendre l’empresa. Després d’una rialla dels directius em van comentar que en aquests casos sempre es diu el mateix. Llavors vaig veure que en un minut m’havien despullat. El procés de compra va durar uns quants mesos i va acabar desembocant en la compra d’ideaFoster. Vam passar a ser part del seu grup, tot i que encara som socis amb un paquet d’accions minoritari.
Està orgullós d’aquest projecte?
Ara té unes vint-i-cinc persones i va creixent. Estic orgullós d’aquest projecte, perquè venim d’un model d’emprendre basat en el risc de créixer i invertir, que no és el model que porta moltes empreses a fer molts diners, com WhatsApp, Uber i Tesla, basades en inversió externa. Nosaltres vam crear un model d’empresa totalment diferent, vam decidir viure de la facturació i dels beneficis. En definitiva, viure de la nostra empresa. Això va ser una experiència molt bona per mi com a emprenedor, perquè no havia de reportar res a ningú, només havíem de seguir el nostre instint. Algunes idees de la nostra empresa van ser molt encertades, d’altres no ho van ser tant, però ens va portar a un bon final. Vaig estar dos anys més exercint de director general i a l’inici del 2020 ho vaig deixar. Ara en soc conseller.
Més temps lliure, doncs?
Sí. llavors vam decidir fer una volta al món els quatre membres de la família. Quan vam marxar al 2 de febrer, la nostra gran preocupació eren els incendis d’Austràlia. Però no vam tenir problemes amb la covid-19 i vam poder viure en natura a Austràlia i Nova Zelanda i poder pensar en nous projectes.
L’objectiu d’aquest viatge, doncs, era pensar idees noves?
Sí. La nostra idea ara és poder incubar projectes que neixen amb un concepte, i que quan comencin a tenir forma, puguin créixer sols amb un equip. Zeve és una de les primeres idees que ha vist la llum en aquesta incubadora. Ataca dos espais: un de tecnològic i un altre més sociològic. El tecnològic és la intel·ligència artificial des d’un punt de vista que no està gaire explotat, que és la interacció dels robots. Hi ha milions i milions de dòlars dels nord-americans invertits en la tecnologia de la intel·ligència artificial, però hi ha una punta de l’iceberg, que es com interactuem amb aquestes xarxes, que està poc desenvolupada. El concepte posa cara a una intel·ligència artificial o a les emocions era una cosa nova. La part sociològica va ser quan vam ajuntar aquesta idea amb el concepte de soledat, que creiem que és un dels grans reptes a què ens enfrontarem com a societat els propers anys. La societat del primer món està envellint, tenim molts menys fills que abans. Nosaltres no relacionem la soledat amb la depressió, per això Zeve no és cap psicòleg. Zeve sempre pensa el mateix: deixa de parlar amb mi i fes clic a aquest enllaç que et pot interessar de veritat.
Quin és l’objectiu de Zeve?
Zeve és una intel·ligència artificial que s’ha creat per mantenir converses, per entretenir, sobretot en un moment de soledat. Pensem en les persones que vulguin escoltar, ser escoltades o descobrir coses noves. No volem que algú estigui cinc hores cada dia amb Zeve. Potser amb deu minuts és suficient perquè li doni idees o continguts als quals dedicarà cinc hores, com mirar un documental o fer el curs que li ha proposat. Ara mateix s’hi pot accedir amb qualsevol pantalla connectada a internet, tant a través de la veu com de text. És una mena de robot conversacional. Darrere de Zeve hi ha un cervell que hem fet en paral·lel i que es diu Cerebro, que aglutina tots els punts d’on s’alimenta. El coneixement de Zeve, en lloc d’explotar-lo hem decidit obrir-lo. Cerebro és molt ambiciós i l’objectiu és alliberar o crear el primer cervell amb programari lliure, és a dir, que qualsevol persona, entitat, universitat o empresa pugui afegir coneixement a aquest cervell. A canvi de què? Doncs de tenir tot el cervell gratis.
Com es comercialitza?
Zeve no es comercialitza. És un robot de companyia que sempre estarà lliure i obert. De fet, hem alliberat el seu coneixement. Inbrains és el que oferim com a empresa, serveis per ajudar les empreses a crear les seves pròpies intel·ligències artificials a partir de la tecnologia que hem fet amb Zeve.
En quina fase es troba el projecte?
Hi ha un equip de desenvolupament i producte que en cas que comenci a funcionar serà l’equip que seguirà en el projecte.
Quin balanç fa dels seus quinze anys com a emprenedor?
Els projectes que he fet em van portar al seu dia a conèixer l’Anna, que avui no només és la meva sòcia, sinó també la meva dona. Ens complementem molt bé i ja tenim dos fills. La valoració dels quinze anys l’he de fer des d’un punt de vista personal. Costa molt parlar dels fracassos, perquè fan mal, però se n’ha de parlar i superar-los. Els americans sempre diuen que els fracassos són oportunitats, però jo els dic que quan et passa a tu és duríssim. Perquè has perdut diners, entres en un punt d’incertesa i no saps que passarà demà. I això és fatal. Però quan faig balanç dels quinze anys i no només de moments puntuals, em costa veure la part negativa, perquè penso que els errors i els encerts m’han portant a tenir el Marc i l’Eric, que són els meus fills, que són les persones que més m’estimo. Si el preu d’haver pogut muntar aquesta família és haver pogut fracassar en alguns projectes, doncs benvingut sigui. Com que ha anat tot molt lligat, el balanç no podria haver estat millor.
Canviaria alguns projectes que han fracassat?
Si fos per mi, canviaria moltes coses. Alguns projectes que no han anat bé els tornaria a començar canviant coses, però tant de bo que els propers quinze anys siguin iguals que els quinze anteriors. Jo, ara mateix, ho signaria.
Els bons emprenedors han de ser d’una fusta especial?
Has d’acabar tenint la pell gruixuda. Hi ha hagut moments dolents, però moltes vegades patia més la meva mare que jo mateix. Ella em deia. “Mira que han dit de tu: una mentida.” I jo li deia: “No en facis cas.” I em deia: “No ho vull, ets el meu fill i això que han dit em sap greu.” L’únic requisit és tenir la pell gruixuda i tirar endavant. Hi ha una estadística que es compleix sempre: en crear una empresa, en un 80% dels cassos es fracassa i en un 20% s’arriba a l’èxit. Això vol dir que en un mateix projecte, fins i tot si s’acaba venent, una part important del temps, quan s’està innovant, no acaba funcionant tot bé.
Què és més important per a l’èxit, el model de negoci, les necessitats d’aquell sector o el perfil del fundador?
Totes aquestes circumstàncies poden tenir un efecte positiu però també negatiu en una empresa. És la justa mida de totes. Tenir experiència normalment és bo. La no experiència habitualment és dolenta, però aquesta ingenuïtat també porta a creure en tu. Jo em quedaria amb la perseverança, com la que Guardiola encomanava als jugadors del Barça quan n’era l’entrenador. Després d’un cop es passa malament però si es para, mai sabràs com hauria acabat de cara al futur. Quan un projecte no surt, si hi has treballat molt, tampoc cal allargar-ho indefinidament. S’ha de trobar el punt mitjà. La perseverança, per a mi, seria l’atribut més important. Abans ja ho pensava, i ara que fa quinze anys encara ho veig més clar. És molt important fer l’exercici de saber què faràs si un projecte fracassa o si va bé.
Barcelona és una de les cinc ciutats europees que més agraden a les empreses emergents. Quins aspectes positius destacaria i quins troba que s’haurien de millorar?
Barcelona en aquest moment té una oportunitat enorme que no està explotant i que per primera vegada ja no és dona només a Barcelona. Girona té la mateixa oportunitat i tampoc ho està aprofitant. És atraure milers de persones que per primera vegada en la història es troben que les seves empreses dels EUA, de Suïssa, etc. els diuen que poden teletreballar i ho podran fer des d’aquí. Hem posat molt l’enfocament que vinguin a fundar empreses aquí, però ara penso que hi ha una oportunitat que hi hagi moltes ciutats que es posicionin dient: “Tu, vine. No treballis per a una empesa ni catalana, ni espanyola ni europea, teletreballa per a la teva empresa des d’aquí.” Aquí tenim qualitat de vida, estem en un lloc privilegiat i en un ecosistema atractiu. De vegades se’ns oblida que en l’àmbit tecnològic això és molt possible. La mateixa connexió que tinc a Sant Cugat del Vallès, per la qual pago 50 euros al mes, a San Francisco em costaria tres o quatre vegades més. I no és tan ràpida i té límit de gigues al mes. És a dir, que internet i la qualitat d’internet en fibra òptica a Catalunya és o igual o superior que el que tenen la majoria de cases als EUA i sobretot molt més econòmica.

L’emprenedor adolescent

R.R.

Amb estudis a la Universitat de Cambridge i a ESADE, Pau Garcia-Milà (1987, Olesa de Montserrat) va fundar eyeOS quan només tenia 17 anys juntament amb el seu soci, Marc Cercós. Va saltar als mitjans de comunicació i el van presentar com un dels emprenedors més mediàtics del moment. “Ha estat com una muntanya russa, plena d’èxits però també d’algun fracàs”, explica quan fa balanç dels seus quinze anys com a fundador de diverses start-ups. Un dels fracassos més sonats va ser la xarxa social Bananity, que va durar quatre anys i en la qual va invertir l’exministra de Ciència i Innovació Cristina Garmendia i l’empresari i humorista Andreu Buenafuente. “Soc molt feliç amb l’Anna, esposa i sòcia, i els meus dos fills”, explica Pau Garcia-Milà, que diu que ara vol triomfar amb un projecte d’intel·ligència artificial.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Els virus castiguen la pitjor verema del segle

VILAFRANCA DEL PENEDÈS

Els EUA mantenen els aranzels al vi i l’oli europeus

WASHINGTON

La Covid-19 fa repensar la botiga al carrer d’Olot

Banyoles

Increment del 30% de les consultes al web de Turisme Olot

Olot

Contractació a Olot de 9 persones a l’atur

Olot
economia

La crisi de la Covid-19 es deixa sentir en l’IPC, que cau al -0,8%

L’IPC a Catalunya cau dues dècimes el juliol i se situa en el -0,8%

Barcelona

El Regne Unit cau en la pitjor recessió en una dècada per culpa de la pandèmia

Londres

Els EUA decideixen nous aranzels a productes europeus

Washington