“Estem en un moment delicat, en transició cap a la sostenibilitat”

Per traçar un panorama dels darrers 25 anys, prèviament a aquesta reducció, la UE va potenciar la sobrecapacitat. Aleshores, la percepció del pescador és que era un bon moment, malgrat que els científics ja alertaven que per la situació dels caladors no era recomanable augmentar flota. Els fons estructurals europeus d’aleshores (IFOP, ara s’anomenen FEM) van fer molt de mal al sector, perquè van donar la falsa idea que era una festa incentivant-los amb diner fresc a renovar i construir embarcacions. Deu anys més tard, Brussel·les va revisar la seva política i va reconèixer que s’havia equivocat. D’alguna manera, encara ara ho estem pagant... Per altra banda, és un ús poc edificant dels diners públics.

Les captures a Catalunya, a meitat dels anys noranta, eren d’unes 65.000 tones anuals. És un sostre que no s’ha tornat a igualar i a partir d’aquí baixa gradualment. En els darrers anys, estem entre les 25.000 o 30.000 tones. Perdem flota, també, perquè és més difícil de trobar peix. La situació convida a una gestió en majúscules. Al Mediterrani i particularment a Catalunya, la pesca és un sector socioecològic: tenim uns ecosistemes explotats, des de fa dos mil anys, i ja estan fets a patir un cert nivell d’impacte humà. I al costat, una estructura social, cultural i identitària integrada per llotges i confraries molt ben articulada al territori i, alhora, fràgil. Hem de salvar les dues coses.

Estem en un punt en el qual el sector pesquer català encara té múscul per, en el futur, ser un dels pilars de la nostra economia blava. Cal sempre mirar al voltant: França tenia flota pesquera al Mediterrani i va desaparèixer. És el mirall on no ens volem veure. Per mantenir el sector, hem de recuperar el recurs ecològic, perquè en general patim de sobrepesca, a la qual s’afegeix el canvi climàtic. I ho hem de fer sense reduir més la flota, perquè perdríem múscul i podria desembocar en una reestructuració desordenada. En mig segle, s’ha perdut ja un 50% del sector, però no podem baixar més. Com ho hem de fer? Amb una gestió intel·ligent conjunta amb el sector. Els darrers anys, hem construït un sistema de cogovernança que ara estem intentant traslladar a qui és més a prop de Brussel·les, que pren les decisions, a Madrid.

No m’agrada la distinció entre industrial i artesanal. Un vaixell que pesca tonyina a les Seychelles direm que és industrial i un petit de tresmall del Maresme artesanal, però l’entremig no és ni una cosa ni una altra: és la flota costanera, a la qual pertany la majoria del sector d’arrossegament, encerclament i certs palangres. D’industrial, n’hi ha molt poca. Catalunya és molt representativa de la típica flota mediterrània, però Brussel·les no l’entén.

És el problema que tenim. No s’ha fet prou pedagogia ni ens hem explicat prou bé a Brussel·les. El 2016, la UE va donar el cop de puny sobre la taula per marcar un nou camí, dient que fins aleshores s’havien dedicat recursos i orientacions a recuperar els caladors atlàntics, amb el resultat que ara hi ha molt de peix, i ara toca al Mediterrani. Anem vint anys tard, tot i celebrar el canvi per intentar gestionar la pesca mediterrània com cal.

Perquè cal gestionar-ho amb intel·ligència i delicadesa. Ara la UE vol arribar a la sostenibilitat plena del recurs pesquer el 2025. I això és materialment impossible. Estem en una situació delicada per deixadesa en la gestió en les darreres dècades. Ara ens hi estem posant –el sector és el primer– i tenim la recepta, però Brussel·les i Madrid són massa lluny. Fins i tot nosaltres hem decidit descentralitzar les nostres competències perquè pensem que Barcelona està massa lluny d’on s’ha de fer la gestió... Aquest és l’atzucac on estem ara: pretenen resoldre un problema de 30 anys en tres i el que passarà pot desestructurar tot el sistema.

Hem estat pioners i l’únic govern europeu que ha creat una normativa per tal d’establir un marc jurídic per a la cogestió pesquera. És a dir, descentralitzar la presa de decisions. No només territorialment: cada pesquera es governa mitjançant un comitè de cogestió format per representants de l’administració i el sector pesquer, les ONG del territori i els científics. I les decisions es prenen entre els quatre actors, cosa que implica que l’administració baixem del nostre lloc i prenem les decisions amb els altres. Ho vam regular amb un decret el 2018, i som un exemple reconegut mundialment, per la FAO i la CE. Aquest model funciona perquè la presa de decisions es fa on toca. La cultura de treballar plegats científics i sector, quan en altres llocs són àmbits antagònics, fa anys que s’ha superat a Catalunya. Sovint, en els comitès es prenen decisions dures per al sector, restrictives, perquè el que es vol és recuperar els recursos pesquers. Ara, a Catalunya el sector ha proposat a Brussel·les tancar més de 400 quilòmetres quadrats de forma permanent de caladors en 18 punts diferents del territori marí.

Sí, sempre s’han fet amb caràcter estacional, i es continuaran fent, però aquests tancaments de zones, acordats per científics i pescadors, al final seran les millors àrees per recuperar el recurs. Forma part d’aquest pla de gestió europeu que es va adoptar fa un parell d’anys per al Mediterrani occidental i ara s’està creant des de Catalunya, gràcies a aquesta cultura de la cogestió.

Calia presentar-ho enguany i s’ha remès a través de l’Estat espanyol a la Comissió Europea, que ho està analitzant per decidir si ho valida. És un altre exemple que no som on érem fa cinc anys i, entre altres coses importants, la mentalitat del sector també ha canviat.

A Catalunya, estem en una situació de sobrepesca en general, com a tota la Mediterrània. Les espècies de fons, subjectes a aquest pla europeu, són el lluç, el moll, la gamba... La sardina està força malament, i no és sols per la sobrepesca. La cogestió permet adaptar-nos-hi, fent una gestió més viva. Ara bé, és difícil de saber perquè un ecosistema marí és molt complex i espècies com la sardina fan fluctuacions naturals d’any en any. Però sí que és veritat que darrerament s’estan fent crònics aspectes com la reducció de les mides. Passa també al Cantàbric i en altres punts del Mediterrani. A Catalunya vam liderar un estudi respecte a aquesta qüestió, amb fons europeus i, entre altres coses, s’ha descartat que sigui per depredació de la tonyina. Sembla que pot estar relacionat amb la qualitat del plàncton. Al golf de Lleó, el major calador del Mediterrani amb Croàcia, ha desaparegut.

Evidentment, tot el que fem té un impacte, però no és igual impactar sobre un sòl de fang, en el qual no hi ha comunitats bentòniques sensibles, com són la majoria de caladors catalans. Cal afinar i estem en la direcció de fer menys impactant l’arrossegament. Com? Amb els fons estructurals europeus ja s’han adoptat canvis en el mecanisme de les portes de les xarxes, per entendre’ns, que no llauren el fons com fan les tradicionals. Són “portes voladores” –en diuen–, que obren la boca de l’art però no toquen el fons marí. Palamós i altres ports ja han adoptat aquests canvis, i també gasten menys combustible. He treballat quinze anys per a una organització de conservació i soc biòleg marí també: afirmo que l’arrossegament no és intrínsecament negatiu, però sí que té un impacte amb un marge per a la millora. I ho estem fent. Tot el sistema de llotges de comercialització està sostingut pel volum de l’arrossegament, sense el qual col·lapsaria la resta del sector pesquer.

La raó d’aquest percentatge és que som una societat que menja molt de peix per capita, i la nostra mar no és prou productiva per abastir tot el nostre consum, que d’altra banda es manté alt. És correcte que tinguem una porció de peix fresc, del dia i de la màxima qualitat, ben gestionat i sostenible de quilòmetre zero. I també necessitem de l’altre, perquè són nínxols diferents de mercat. Cada any, per les llotges passen unes dues-centes espècies de peix, però la majoria de ciutadans no en sabrien esmentar ni deu de locals. També passa en l’agricultura, on moltes varietats locals han desaparegut. Això és el que hem de recuperar. El relleu generacional dels pescadors és clau, però el del consumidor que conegui que la majoria de les espècies locals són de temporada, les valori i sàpiga com preparar-les, encara ho és més. Amb la Covid, estem recuperant aquesta cultura de consum que implica una tornada a la valoració del producte local.

La tonyina és un dels poquíssims casos d’èxit en gestió d’espècies al Mediterrani. El 2012 els científics assenyalaven que desapareixia i ara els estocs estan en verd, al contrari de la resta. Ens demostra que si realment hi ha voluntat política els estocs poden passar de la sobreexplotació a un bon estat de conservació. Tenim la sort de disposar de la tonyina més ben valorada del món. Durant el pla de recuperació, lamentablement, la pesca artesanal va quedar exclosa. Des que vam arribar al govern, estem demanant la reobertura d’aquesta quota, però la competència és de Madrid. Ara s’ha aconseguit obrir-la per als artesanals; tot i que és poc, poden tornar-ne a pescar. El que toca és ampliar el percentatge. Les perspectives no són dolentes: el reglament europeu està paralitzat, perquè el Parlament Europeu l’ha tornat a la CE dient-li que ha d’obligar els estats a reservar una part de quota als artesanals.

De pescar i vendre millor. El primer ja ho estem fent: augmentant la mida del peix, creant zones de reserva pesquera i reduint dies de pesca. Estem en transició cap a la sostenibilitat: la sípia al golf de Roses està funcionant, i el sonso també. Per vendre millor el sector ha d’incidir en el consum, mitjançant el treball conjunt de les confraries, mancomunant serveis i estratègies. L’exemple és l’Organització de Productors de Peix Blau, acabada de crear i que aplega l’encerclament de ports de Girona i Barcelona. Gestió al mar i a terra amb una comercialització que garanteixi la viabilitat.