La insuficiència financera de les universitats

La recerca i la universitat tornen a tenir veu en el consell executiu de la Generalitat. Després de quinze anys, hi torna a haver un Departament de Recerca i Universitats competent en recerca en l’àmbit de la salut, veurem de quina manera.

Malgrat tot, aquest departament neix parcialment coix per la falta de competències en innovació. En realitat, les polítiques d’innovació han estat sempre minses, i els responsables d’universitats i recerca no les han tingut mai prou en compte, encara que en algun cas haguessin conviscut al mateix departament. Res no canvia.

Una de les principals demandes de les universitats és el model de finançament. Diem model de finançament per dir més recursos o suficiència financera. La universitat catalana es troba, de fa més d’una dècada, en un ofec financer. La demanda de finançament adequat i equilibrat va començar amb el traspàs de les universitats l’any 1985. Fa uns quinze o setze anys semblava que aniria millorant, però la crisi del 2008 ho va estroncar.

Els ingressos ordinaris de les universitats provenen de dues fonts principals: la més gran és el pressupost públic i l’altra, les matrícules dels estudiants. El debat sobre el preu públic de les matrícules és vell. Té dos vessants: el politicoconceptual, qui ha de pagar el benefici de la formació, i l’econòmic, que intenta cobrir dèficits de pressupost amb l’aportació dels estudiants. A hores d’ara anem, lentament, cap al model de preu baix, cosa que implica que el govern ho compensa econòmicament per no deteriorar més la universitat.

Quin hauria de ser un finançament adequat? Quina és la necessitat real? Respostes impossibles, perquè podem pressuposar models docents de moltes classes i el finançament de la recerca que es vulgui. Una manera relativament senzilla de contestar aquestes preguntes és comparar el finançament d’altres universitats en països pròxims de dimensions similars, i analitzar les dades dels estats del nostre entorn. Per exemple, Dinamarca, on la matrícula és gratuïta per als estudiants de la Unió Europea. Té 5,8 milions d’habitants, vuit universitats públiques, i l’any 2019 el pressupost era de 2.400 milions d’euros. El 44,5% amb mòduls de docència i el 55,5% per a la recerca competitiva. En el darrer rànquing de Xangai, el 2020, Dinamarca tenia dues universitats entre les cent primeres del món. La dotació per a les universitats catalanes va ser l’any passat d’uns 900 milions d’euros, als quals hauríem de sumar els ingressos de les matrícules. Les universitats daneses compten, aproximadament, amb el doble de pressupost que les catalanes. I tot sense sumar els ingressos que unes i altres puguin obtenir per projectes competitius, contractes o cursos diversos, que en el cas danès són superiors. Cap universitat catalana està entre les cent primeres en el rànquing de Xangai. La primera és la Universitat de Barcelona, en el lloc 168.

En general, tant Dinamarca com altres estats propers destinen a la docència universitària recursos similars als que destinem nosaltres, però quan comparem les quantitats que les seves universitats reben per a R+D, les diferències són abismals. En el cas danès, ells, per estudiant a temps complet, destinen una quantitat una mica menor a la docència, mentre que per a R+D la quantitat destinada es triplica.

El problema principal del model de finançament és comptar amb recursos suficients per destinar-los preferentment a potenciar l’R+D. Pactar un model de finançament requereix un sistema incremental. Un model com el que es fa servir a Dinamarca en l’àmbit docent té en compte criteris contrastables sobre l’alumnat, el seu rendiment, l’ocupació dels graduats i criteris de qualitat, mentre que en l’àmbit de recerca considera els recursos externs aconseguits per a projectes i contractes de recerca, les publicacions i les tesis doctorals llegides. Tota aquesta informació i d’altra pot perfectament ser emprada a Catalunya.

A més, impulsar la transferència del coneixement a la societat requeriria que es consideressin altres indicadors, segurament més complexos, com els impactes social i econòmic, que s’haurien d’anar millorant cada any. Tothom té dret a pontificar i a donar lliçons, però per molt que es vulgui, universitats que tenen la majoria del professorat en condicions precàries i que reben la meitat dels recursos que el seu entorn, difícilment lideraran l’economia del país.

A banda de l’esperança que tinc dipositada en el coneixement de primera mà de la consellera Gemma Geis, no puc deixar de recordar que el president Pere Aragonès coneix prou bé la universitat. Com a diputat s’havia encarregat eficaçment d’aquest tema. De ben segur aviat es notarà.