L’enèsim mastegot
Olga Navarro va obrir dos mesos abans del confinament un gimnàs i la crisi energètica li ha arribat tot just quan aixecava el cap
La factura del gas d’Hidrocolor ha passat en un any de 32.000 a 100.000 euros al mes
Perquè perdria diners a causa dels costos, l’embarcació ‘Ebenista Primer’ ja no surt a mar si fa mal temps
La crisi energètica s’ha cobrat la primera víctima del tèxtil, una empresa de tint industrial de Dosrius
Olga Navarro va decidir obrir el seu propi negoci, un centre d’entrenament d’alta intensitat, el gener del 2020, quan ni tan sols ens ensumàvem el xàfec que començaria a caure només dos mesos després. Des de llavors, els gimnasos han tingut tancaments continus i restriccions d’activitat, i just quan el sector aixecava el cap ha arribat la crisi energètica. Navarro ja té malsons pensant en la factura de la llum que li arribarà a l’estiu. “Al setembre vaig pagar 120 euros i ara, controlant molt quan posem la calefacció, s’ha enfilat fins als 260”, explica, i recorda que al seu gimnàs fan exercicis d’alta intensitat i que si quan fa calor no posa l’aire condicionat “a la gent li pot agafar un cobriment, literalment”. “Aquestes despeses no són res per a Amancio Ortega, però per a un comerç de barri és una nova plantofada a la cara.”
Després d’invertir 225.000 euros “només per aixecar la persiana i començar”, Navarro porta 24 mesos amb pèrdues. “Es parla molt que cal emprendre, però quan t’arrisques ningú t’ajuda i t’acabes destrossant la pròpia vida”, denuncia, i recorda que va intentar accedir a les ajudes públiques per la covid, però com que era un negoci que havia començat no podia al·legar pèrdues. En el terreny familiar, explica, la seva aventura ha estat “un drama” perquè ha hagut de vendre’s part del patrimoni, demanar diners a amics i retallar fins i tot en despeses bàsiques: “Aquí no es menja peix, com a molt una llauna de tonyina”, exemplifica. El seu gimnàs, 9Round, té actualment 95 socis i Navarro calculava que arribaria a l’equilibri financer amb 105, però només per compensar la darrera factura de la llum n’hi caldrà aconseguir 3 més. El problema és que, com molts altres negocis, no pot repercutir l’alça al client. “Com que fem entrenaments personals i exercicis diferents cada dia, la quota ja és prou alta, no ho pot ser més perquè la gent surt d’ERTOs, paga també la llum i ja té els seus propis problemes econòmics”, reflexiona.
Josep Moré fa 44 anys que és al capdavant d’Hidrocolor, empresa amb seu a Llinars del Vallès de tintura i acabats de gènere de punt. La seva factura de la llum ha passat dels 20.000 euros mensuals de l’any passat als 40.000 actuals, però encara ha pujat més la del gas, dels 32.000 als 100.000 euros. Com explica Moré, indústries com la seva fan servir grans quantitats de gas en els processos de tintura, assecat i termofixat. En tot cas, el també vicepresident de la Confederació de la Indústria Tèxtil indica que totes les empreses tèxtils són grans consumidores d’energia –llum, gas o les dues coses– i la nova sotragada les està posant contra les cordes.
Línies aturades i ERTOs
Les comandes van bé perquè la crisi del transport fa que als fabricants no els surti tant a compte comprar a Àsia o altres mercats llunyans, dinàmica que afavoreix la indústria de proximitat, però “alces tan grans de la despesa energètica són inassumibles”, constata Moré, que demana que l’administració s’hi impliqui. Moltes empreses com la seva estan intentant repartir la pujada entre el marge de benefici i els clients, però moltes ja no tenen cap més remei que aturar línies, fer ERTOs o avançar les vacances del personal. La crisi ja s’ha cobrat la primera víctima, l’empresa de tint i acabats tèxtils Colormar, de Dosrius.
El sector primari és un altre dels grans damnificats. Josep Miquel Budesca té 42 anys i treballa al mar des dels 16. És el patró d’Ebenista Primer, una embarcació d’encerclament del port de Tarragona. “Malgrat que el nostre gasoil està subvencionat i encara hi ha barques que en gasten més, la puja de preus ens afecta moltíssim perquè és una despesa important i molts dies ja anem prou justos”, explica. De fet, els treballadors es reparteixen els guanys de les captures de sardines i seitons després de descomptar els costos, i actualment hi ha setmanes que només obtenen 100 euros. “S’ha de mirar el còmput de tot l’any –matisa Budesca–, però som lluny dels temps en què durant uns mesos es vivia molt bé de la mar i això compensava les temporades més fluixes, per això tenim un greu problema de relleu generacional.” El febrer de l’any passat, el patró omplia el dipòsit de la seva embarcació (3.000 litres) per 1.300 euros. Ara paga 2.000 euros per 2.000 litres. “Hi ha nits que fa mal temps i saps que costarà trobar peix, però abans ho intentaves, ara no, ara deixo la barca amarrada per almenys no perdre diners.”
