editorial
Geopolítica i transició
El xoc provocat per la guerra hauria de servir per esperonar la transició energètica i reflexionar sobre com reduir la intensitat energètica
La geopolítica de l’energia, que durant dècades havia consolidat tota una teranyina d’interdependències entre generadors de recursos d’energia i els seus compradors, s’ha vist trasbalsada amb l’agressió de Rússia a Ucraïna, en què s’observa la necessitat de deslliurar-se dels lligams comercials nuats amb Rússia pel gas i el petroli. Hom està parlant a bastament de trobar nous proveïdors i fins i tot de recuperar infraestructures que havien quedat arraconades per tal de tornar a una certa normalitat de proveïment. D’altra banda, com assenyala una munió d’analistes, el xoc que comporta una guerra que fa tremolar tots els mecanismes de la globalització, necessàriament hauria de servir d’esperó per accelerar fins allà on sigui possible la transició energètica, per tal que l’energia del sol i el vent vagi arrabassant als combustibles fòssils part del mix de la cistella energètica. Tanmateix, altres focus d’opinió prou autoritzats ens adverteixen que l’economia ha de reduir la seva intensitat energètica com sigui si no volem abocar-nos a mitjà termini a un col·lapse en què el desgavell geopolític derivaria de forma inevitable en nous conflictes bèl·lics. Així com s’ha enfortit el consens d’abandonament dels combustibles fòssils per afrontar l’emergència climàtica i perquè cada territori pugui avançar en la seva pròpia estratègia de sobirania energètica, cal posar sobre la taula la reflexió sobre la reducció del creixement econòmic, si més no desmaterialitzar-lo, i que això cristal·litzi en grans estratègies en el mitjà i llarg termini. El moment de crisi pot semblar inoportú per albirar aquests ideals, o bé un nou moment de creació.
Del nou mapa mundial de generació i consum de l’energia, inevitablement en sortirà una nova geografia de poder i submissió. Tothom està expectant a quin paper -lideratge dur o arbitratge moderador- esgrimirà la Xina en els propers anys, i si els EUA, tot emergint com a campió energètic, li discuteixen aquest rol. Al bell mig, la UE no té cap altra sortida que esdevenir, mitjançant el desenvolupament ferm de les energies renovables en tots els seus eixos, el veritable amo de la seva energia si no vol restar anorreada al concert mundial i que el seu indiscutible potencial econòmic, sempre ben recolzat en l’aportació de coneixement i de valor afegit, quedi en entredit.
