Economia

Economia

Supervivents de la pesca artesanal

Les confraries de pescadors van veient com s’extingeixen els professionals que encara es dediquen a les modalitats més tradicionals

Hi ha una desena de confraries repartides pel litoral que estan a prop del tancament per falta d’embarcacions

“Els funcionaris són molt amables, però les normatives compliquen cada vegada més la feina”
“No els interessa que funcionem, ens volen tancats; al port de Badalona fem nosa”

Són els més resis­tents, els que es fan a la mar gai­rebé cada dia, són els dar­rers pes­ca­dors del tres­mall, una moda­li­tat arte­sa­nal de pesca amb xarxa que comença a escas­se­jar. Tot i ser un art que acu­mula segles de tra­dició, actu­al­ment veu com només uns quants super­vi­vents s’hi dedi­quen. I aquells que sobre­vi­uen, ho han de fer afron­tant un munt de difi­cul­tats, lamen­ten. A Cata­lu­nya, hi ha fins a nou con­fra­ries que apos­ten pel mètode arte­sa­nal de la pesca amb xarxa, dis­tribuïdes al llarg de tot el lito­ral, que veuen pro­pera la seva des­a­pa­rició o es miren el futur amb des­con­fiança per manca d’embar­ca­ci­ons. Són les que estan ubi­ca­des a l’Estar­tit, Cadaqués, Llo­ret de Mar, Mataró, el Mas­nou, Bada­lona, Sit­ges, Segur de Cala­fell i Tor­re­dem­barra.

Jordi Gasull és el patró major de la Con­fra­ria de Pes­ca­dors de Bada­lona. Serà, si la història no fa un gir ines­pe­rat, el dar­rer pes­ca­dor en aquest muni­cipi. Ell té clar que es reti­rarà tre­ba­llant en un altre port perquè la con­fra­ria de Bada­lona té els dies comp­tats. “No els interessa que fun­ci­o­nem, ens volen tan­cats, al port de Bada­lona fem nosa ara mateix”, lamenta, tot recor­dant que ja fa anys que denun­cien l’acu­mu­lació de por­que­ria al fons del mar, en aquest sec­tor del lito­ral, que mal­met les xar­xes i impos­si­bi­lita pes­car. “La con­ta­mi­nació va a pit­jor, entre Bar­ce­lona i el Mas­nou, i ningú fa res per pal·liar-ho”, denun­cia men­tre mos­tra una xarxa far­cida de tova­llo­le­tes i altres resi­dus.

La de Bada­lona és un clar exem­ple de con­fra­ria en via d’extinció. Actu­al­ment hi ha sis bar­ques dona­des d’alta però la majo­ria ja no fei­ne­gen. Mal­grat aquest pano­rama, s’intenta donar un aire de nor­ma­li­tat. A les dotze del mig­dia, si hi ha pro­ducte aca­bat de pes­car, es fa la sub­hasta online. Cada caixa de peix té un preu d’inici que marca el pes­ca­dor i el cost va bai­xant fins que un com­pra­dor deci­deix atu­rar l’ope­ració i es queda el pro­ducte. S’esta­bleix un preu mínim a par­tir del qual, si ningú no ha lici­tat, la caixa s’aparta. Els par­ti­cu­lars no hi poden acce­dir, a la sub­hasta. El peix que no s’ha col·locat acos­tu­mar a anar a un majo­rista, que l’acaba venent. Hi ha dies en què algun com­pra­dor no l’adqui­reix en la venda online però, quan es retira de la sub­hasta, truca a la con­fra­ria mirant de nego­ciar un nou preu.

Bada­lona té pocs pes­ca­dors actius però rep la visita dels antics mem­bres de la con­fra­ria. Blas Ruiz és un pes­ca­dor jubi­lat que va exer­cir la pro­fessió entre els 12 i els 62 anys. Ara en fa dis­set que no s’hi dedica però manté els vin­cles amb la con­fra­ria de Bada­lona, on dona un cop de mà sem­pre que se’l neces­sita. “Els ajudo, per exem­ple, a cosir les xar­xes”, explica. Natu­ral d’Alme­ria, els pri­mers anys acom­pa­nyava el seu oncle, i més tard el seu pare, quan es feien a la mar. En aque­lla època es tre­ba­llava molt al Mar­roc: “Hi passàvem una set­mana sen­cera pes­cant, amb el motor enge­gat de dia i de nit, i tornàvem a casa amb mil cai­xes de peix.” Als 28 anys es va tras­lla­dar a viure a Bada­lona i, amb ell, va viat­jar l’ofici. Es va jubi­lar ara fa dis­set anys i ningú de la seva família ha vol­gut seguir el seu ras­tre. “Si naixés de nou, seria pes­ca­dor. Em van ofe­rir anar a tre­ba­llar a la Seat i ni boig. El mar no em pot agra­dar més, així que jo he estat feliç amb la meva pro­fessió”, explica, no sense adme­tre la duresa d’una feina que en alguna ocasió l’ha dut al límit. Nits de tem­po­ral en què Blas Ruiz pen­sava que mai més tor­na­ria a casa. Eren temps en què l’única guia dels pes­ca­dors era una emis­sora i una bot­zina d’aire per anar fent soroll en dies de boira. Ara tot ha can­viat molt “i per sort hi ha mol­tes mane­res de saber que farà mal tem­po­ral i que és millor no sor­tir”, indica.

Pel que fa la pos­si­ble des­a­pa­rició de la pesca arte­sa­nal, ell con­si­dera que “mai es perdrà del tot”, mal­grat ser cons­ci­ent que “cada cop hi ha menys pes­que­res i menys peix”. Final­ment, aquest alme­ri­enc esta­blert a Bada­lona regala algun con­sell per reconèixer el peix fresc i que a la gent no li donin gat per lle­bre: “La sar­dina o el seitó, si no tenen sang al cap, no són fres­cos; si el llen­guado té un to tirant a groc, no el com­pris.”

De vint pes­ca­dors a només dos

Cadaqués és un cas simi­lar a Bada­lona. La secretària de la Con­fra­ria de Pes­ca­dors de Cadaqués, Sílvia Cla­va­guera, lamenta que durant els últims anys han pas­sat de més de vint pes­ca­dors als només dos actu­als. “Pes­ca­dor que es jubila, no hi ha relleu perquè els hora­ris són intem­pes­tius, es tre­ba­lla mol­tes hores, no tens un sou asse­gu­rat, tre­ba­lles al mar amb una barca petita i cada vegada hi ha menys peix”, sen­ten­cia. Ella mateixa remarca que també hi ha mol­tes tra­ves admi­nis­tra­ti­ves. “L’admi­nis­tració ho com­plica molt. Els fun­ci­o­na­ris són molt ama­bles, però les nor­ma­ti­ves com­pli­quen cada vegada més la feina”, observa. Cla­va­guera hi afe­geix que la con­fra­ria cada­que­senca té la sort que és una de les poques del lito­ral gironí que té auto­rit­zació per fer venda directa, excepte quan la pesca és molt impor­tant en nom­bre de qui­los. En aquest últim cas, han de ven­dre els exem­plars pes­cats a la llotja de Roses o a la del Port de la Selva. La con­fra­ria de l’Estar­tit té un major nom­bre d’efec­tius, però el seu patró major, Joan Mas­sa­guer, afirma que el seu futur és poc clar, sobre­tot perquè els entre­bancs de la burocràcia són cada vegada més impor­tants, cosa que afa­vo­reix el fur­ti­visme. El cap dels pes­ca­dors posa d’exem­ple els pro­ble­mes que té un pes­ca­dor jove de la con­fra­ria per can­viar la barca vella de fusta que té per falta de sub­ven­ci­ons. La con­fra­ria, però, té un bon actiu amb la pesca de l’angula al Baix Ter.

El patró major lamenta la política actual de l’admi­nis­tració que intenta cen­tri­fu­gar tota la pesca als ports grans. Cri­tica que, fruit d’aquesta política, s’han per­dut zones de pesca com la cala de s’Alguer de Palamós. “S’Alguer és un racó de pes­ca­dors de tota la vida, hi vivien pes­ca­dors de bonítol i, ara, només s’hi pot fon­de­jar, però no des­car­re­gar peix”, diu.

Mas­sa­guer remarca la importància de la pesca amb arts menors, ja que és total­ment selec­tiva cosa que afa­vo­reix l’equi­li­bri de les pes­que­res i, per això, no estan sot­me­sos a vedes. A més, insis­teix en el paper dels pes­ca­dors com a col·labo­ra­dors d’arts menors neces­sa­ris per a la sos­te­ni­bi­li­tat de la pesca. En aquest sen­tit, explica la par­ti­ci­pació que té la con­fra­ria de l’Estar­tit en el Pro­jecte Sèpia, que té per objec­tiu per a la con­ser­vació i recu­pe­ració d’aquesta espècie a la badia de Pals i al golf de Roses.

Les quei­xes dels pes­ca­dors són freqüents i estan este­ses per tot el ter­ri­tori. En David –nom inven­tat perquè pre­fe­reix man­te­nir l’ano­ni­mat– és un pes­ca­dor que fei­neja al port d’Arenys de Mar. En aquesta ins­tal·lació, que­den una desena de per­so­nes que encara fan ser­vir la pesca de tres­mall. “L’ofici va a menys”, asse­nyala, “perquè són mol­tes hores de dedi­cació, pocs guanys, entre­bancs admi­nis­tra­tius que cada cop es van mul­ti­pli­cant...”. Un exem­ple d’aquesta esca­lada en el con­trol de l’acti­vi­tat, vis­cuda per ell fa escas­sos dies: “En qüestió d’unes hores vaig tenir una ins­pecció del Depar­ta­ment de Tre­ball, una altra de la Marina Mer­cant i una ter­cera de l’Ins­ti­tut Social de la Marina.”

En David és cons­ci­ent que no hi ha relleu per man­te­nir la pro­fessió durant les pro­pe­res dècades però és que ni tan sols ell vol­dria que els seus fills li seguis­sin les pas­ses “perquè és una feina molt dura que s’ha con­ver­tit en una bata­lla diària”. Bata­lla amb les admi­nis­tra­ci­ons pels con­trols que exer­cei­xen sobre l’acti­vi­tat, però també bata­lla amb la gent que fa ser­vir la platja per a l’oci. Aquest pes­ca­dor es mos­tra con­vençut que entre uns i altres “estan per­se­guint que aca­bem ple­gant” i posa com a exem­ple de les deci­si­ons sense cap ni peus el que s’estan tro­bant aquests dies: “Es va limi­tar la pesca de la tonyina perquè s’havia de pro­te­gir. Doncs bé, ara n’hi ha tanta i el mar està tan ple de tonyina que s’estan men­jant les altres espècies, així que ni tonyina ni altres pei­xos perquè s’ha tren­cat la cadena.” Per reblar el clau, als pes­ca­dors només els fal­ta­ven els con­trols de l’acti­vi­tat per la via dels drons, impul­sada pel Minis­teri de Pesca. “Abans ens pute­java Madrid però ara, a més, s’hi ha sumat la Gene­ra­li­tat”, lamenta.

Manuel Gar­cia és un pes­ca­dor jubi­lat. Hi va dedi­car qua­tre dècades de la seva vida, a aquest ofici. Quan va dei­xar la seva barca, ningú de la família va aga­far el relleu. “La gent jove no vol pes­car”, afirma amb rotun­di­tat, tot i que a ell no li estra­nya gens: “És una feina molt esclava, jo en vaig gau­dir i la vaig patir a parts iguals.” Viu amb natu­ra­li­tat i sense tris­tesa la regressió de la pro­fessió perquè està con­vençut que “mai podrà des­a­parèixer”.

De 66 a 6.
A la confraria de pescadors de Badalona constaven, l’any 2002, 66 barques dins de la modalitat d’arts menors que operaven amb normalitat. En dues dècades, la xifra s’ha reduït fins a les 6 actuals, de les quals només una, la del patró de la confraria, es fa a la mar amb regularitat. Alguns dels pescadors que encara estan inscrits es troben a prop de la jubilació, així que la xifra encara disminuirà més molt aviat. Sobre el paper, les confraries han de tenir un mínim de sis embarcacions donades d’alta per continuar actives. Si la Generalitat opta pel tancament d’una confraria, els professionals que encara hi treballen s’han d’integrar en una altra organització. La imatge mostra el darrer pescador de Badalona, Jordi Gasull, a la seva barca.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.