Economia

Albert Hereu Marès

Director de la Fundació Institut Català del Suro

“Cal facilitar els tràmits i la gestió als propietaris surers”

“Patim un problema endèmic entre una indústria que cada cop demana més suro i una producció forestal estancada”

“Una mesura a tenir en compte és que en nous plans de gestió forestal o futures reforestacions s’aposti per les suredes”

La indústria està oberta a nous models, fins i tot a implicar-se en la gestió forestal
S’obren nous mercats alternatius, a la Xina, o amb begudes i vins sense alcohol, per al món islàmic

Hereu diri­geix l’Ins­ti­tut Català del Suro, un antic con­sorci que va eman­ci­par-se com a fun­dació el 2019 i vet­lla pel tei­xit empre­sa­rial i el futur d’un mate­rial en què, més enllà dels taps, s’amplien apli­ca­ci­ons a altres usos, com ara la cons­trucció o pavi­ments basats en un aglo­me­rat resis­tent, reci­cla­ble i sos­te­ni­ble, per l’ori­gen fores­tal. A Cata­lu­nya –un dels ter­ri­to­ris pro­duc­tors tra­di­ci­o­nal­ment entre els bos­cos del lito­ral i pre­li­to­ral gironí i mares­menc– vol­drien fer créixer la pro­ducció autòctona per satis­fer fins al 75% de la demanda de la indústria d’aquí al 2030.

Tenen un pla estratègic fins al 2050 entre mans. Com està?
Després de la feina encar­ri­lada aquests dar­rers anys, el canvi sig­ni­fi­ca­tiu ha estat l’encàrrec de la Gene­ra­li­tat de redac­tar el nou pla estratègic del sec­tor surer fins al 2050. I un dels objec­tius més tan­gi­bles és posar fil a l’agu­lla d’aquest pro­blema endèmic que patim entre una indústria que cada cop demana més suro i una pro­ducció del sec­tor fores­tal més aviat estan­cada i que no aug­menta gaire. Tenim una demanda impor­tant que no casa gaire amb l’oferta.
Què hi pot fer el sec­tor fores­tal?
El món fores­tal té la seva com­ple­xi­tat i evi­dent­ment no podem pre­ten­dre que fun­ci­oni a un ritme indus­trial. Hem estat par­lant amb tots els actors invo­lu­crats: pro­pi­e­ta­ris de bos­cos, asso­ci­a­ci­ons, empre­ses de tre­balls fores­tals, inter­me­di­a­ris; però també amb les empre­ses trans­for­ma­do­res i les admi­nis­tra­ci­ons. I no es tracta només de satis­fer les deman­des de mate­rial, sinó també de la urgència ambi­en­tal i social.
En quin sen­tit?
Començo pel més greu i pri­o­ri­tari, que és reduir el risc d’incen­dis. Mol­tes mas­ses de sureda estan sovint a tocar d’urba­nit­za­ci­ons o zones amb den­si­tat de població. I de diver­sos estu­dis es con­clou que una gestió sos­te­ni­ble dels bos­cos surers acaba con­tri­buint al con­junt de l’eco­sis­tema: bio­di­ver­si­tat i el man­te­ni­ment del vigor dels matei­xos arbres, enmig del canvi climàtic. Això fa reduir el risc d’incendi, però, per exem­ple, també con­tri­bu­eix a crear llocs de tre­ball.
Quina és la demanda actual?
Les indústries cata­la­nes neces­si­ten unes 10.000 tones anu­als de suro, men­tre que els bos­cos d’aquí en gene­ren només unes 4.500, i només una petita part d’aquesta xifra petita té prou qua­li­tat per fer-ne taps. La resta s’haurà de con­ti­nuar anant a bus­car a fora, i a preus que cotit­zen a escala mun­dial. No pots com­prar a dife­rent preu en un lloc o un altre.
Impor­tar suro d’Anda­lu­sia, Extre­ma­dura o Por­tu­gal, és assu­mi­ble?
El trans­port afecta poc l’estruc­tura de cos­tos, perquè el preu del suro és molt més ele­vat. I les empre­ses ins­tal·lades aquí con­ti­nuen sent com­pe­ti­ti­ves, i si no tant en preu, en una qua­li­tat excel·lent.
Però incre­men­tar la superfície de sure­des aju­da­ria?
És un dels objec­tius en què encara estem tre­ba­llant per fer créixer la pro­ducció autòctona, però no és una qüestió sen­zi­lla.
Quins obs­ta­cles hi tro­ben?
L’acti­vi­tat prin­ci­pal de la gran majo­ria de la pro­pi­e­tat fores­tal, que és pri­vada, no és aquesta. Es dedi­quen a altres pro­fes­si­ons. Si hi sumem que està frag­men­tada, bos­cos petits, i que el ren­di­ment de les peles arri­barà a 14 o 15 anys vista, encara és més difícil moti­var-los. Per això una de les mane­res que veiem és poten­ciar l’asso­ci­a­ci­o­nisme: cal faci­li­tar els tràmits i la gestió als pro­pi­e­ta­ris de sure­des.
Treure’ls mal­de­caps, encara que el ren­di­ment econòmic sigui una mica menor?
D’asso­ci­a­ci­ons, ja en tenim. No en són tan­tes: Mont­ne­gre-Cor­re­dor, Gavar­res, Alt Empordà... Pro­fes­si­o­na­lit­za­des, amb més recur­sos humans com­par­tits, es podrien ges­ti­o­nar més fin­ques. A banda, cer­quem altres vies, com ara com­pa­gi­nar-ho amb altres acti­vi­tats fores­tals o des­ti­nar el suro de menor qua­li­tat per a d’altres apli­ca­ci­ons.
La falta de pela­dors és un altre pro­blema con­tra el qual també han posat en marxa la cer­ti­fi­cació i for­mació ofi­ci­als.
El car­net de pela­dor que vam intro­duir, per pri­mer cop, a Cata­lu­nya, ara es posarà en marxa també a Anda­lu­sia i Extre­ma­dura. Peri­llava el relleu gene­ra­ci­o­nal, i també ha ser­vit per atraure algu­nes dones, en una pro­fessió que tra­di­ci­o­nal­ment era mas­cu­lina. Com­par­tim aquesta i altres bones pràcti­ques de gestió.
Com van els números?
L’any pas­sat, a Cata­lu­nya, vam cer­ti­fi­car una desena de nous pela­dors gràcies al curs. I aquest any, en pre­ve­iem més. Per la tem­po­rada, amb més o menys experiència, hi poden tre­ba­llar 150 o 200 per­so­nes.
Hi ha trans­va­sa­ment de mà d’obra entre regi­ons?
Sí, tot i que la cam­pa­nya es fa més o menys simultània­ment arreu. Sovint ve gent que ja ho com­pa­gi­nen amb les madui­xes a Anda­lu­sia, o les pomes a Lleida. Però l’objec­tiu és que tin­guin unes com­petències mínimes per fer bé la lleva sense pro­vo­car cap mal a l’arbre i garan­tir la pro­duc­ti­vi­tat en el futur.
Quan es fa la lleva a Cata­lu­nya?
Entre finals de maig i finals d’agost. Però aquí, durant aquests últims anys de sequera i canvi climàtic ens apa­rei­xen altres difi­cul­tats. Patim, per exem­ple, perquè les set­ma­nes de marge per a la pela es redu­ei­xen, i això pro­voca que hi hagi menys pro­ducció de suro, perquè els pela­dors tenen menys temps per tre­ba­llar. O les pla­gues, afa­vo­ri­des pel canvi climàtic: com que els arbres tenen menys vigor, pot­ser d’entrada ja es deci­deix ajor­nar un any la pela. I algu­nes malu­res, com ara el corc del suro, que per­fora l’escorça i fa per­dre qua­li­tat del mate­rial. En aquest àmbit també hi ha pro­jec­tes de recerca en curs, però són pro­ble­mes a ata­car a llarg ter­mini.
Amb el canvi climàtic, pot ser que apa­re­guin nous ter­ri­to­ris ido­nis per a les sure­des?
És una altra de les línies del pla estratègic. El suro és un arbre resis­tent i sofert, tot i que com que és de crei­xe­ment lent, es pro­mo­via només en sòls con­si­de­rats de baixa qua­li­tat. Els pins crei­xien més ràpid, eren més indi­cats per a la pro­ducció de fusta. Però diver­sos estu­dis recents a les Gavar­res mos­tren que les pine­des patei­xen més els efec­tes del canvi climàtic. Per això, una de les mesu­res a tenir en compte és que en nous plans de gestió fores­tal o futu­res refo­res­ta­ci­ons s’aposti per les sure­des, i fins i tot ho podrem veure de manera natu­ral. Però pel que fa a la gestió, tot depèn molt del preu.
I en quin moment està la cotit­zació?
En un bon moment: màxims històrics. I és el que cal mirar d’apro­fi­tar. La indústria està oberta a nous models de tre­ball, fins i tot a impli­car-se direc­ta­ment en la gestió fores­tal. Això evi­den­cia que la demanda i la ren­di­bi­li­tat crei­xen.
La indústria tin­dria capa­ci­tat, capi­tal, per adqui­rir fin­ques fores­tals?
A Por­tu­gal s’ha vist. Amo­rim, l’empresa més gran, ha anat a com­prar, plan­tar i fins i tot regar amb dego­teig, per acce­le­rar el crei­xe­ment dels arbres. Aquí no cre­iem que sigui una fórmula apli­ca­ble; no veig les indústries cata­la­nes com­prant bos­cos, però sí tro­bant fórmu­les de con­trac­tes a llarg ter­mini amb els pro­pi­e­ta­ris i assu­mint-ne la gestió. N’hi ha que ja tenen en nòmina engi­nyers fores­tals, i s’hi estan posant.
Les empre­ses cata­la­nes, tot i potents, són massa peti­tes?
El tei­xit empre­sa­rial català és d’empre­ses fami­li­ars històriques. Però la demanda de pro­ducció creix igual­ment i els vin­dria bé més suro de pro­xi­mi­tat. El nom­bre d’empre­ses ha anat bai­xant, però la pro­ducció de taps no ha parat de créixer. Hi ha hagut una con­cen­tració.
L’estruc­tura empre­sa­rial es manté esta­ble i sòlida. No n’apa­rei­xen de noves, però les exis­tents com ho por­ten?
El sec­tor català es manté força esta­ble. Van resis­tir bé la crisi del 2008 i també la de la covid. Però és cert que tam­poc podem espe­rar que se’n creïn de zero, sobre­tot d’espe­ci­a­lit­za­des en taps, perquè hi ha molt de know-how, conei­xe­ment, exper­tesa, maquinària, o la capa­ci­tat finan­cera per adqui­rir el suro cada tem­po­rada. Per això són empre­ses cen­tenàries i fami­li­ars, que han anat pas­sant de pares a fills, i això encara per­viu en el tracte de pro­xi­mi­tat entre avis dels tapers que ja trac­ta­ven amb els avis dels cellers actu­als. Però sí que en podrien aparèixer de noves en altres camps.
Com ara?
Per ara, sobre­tot, són empre­ses peti­tes o deri­va­ci­ons de les matei­xes empre­ses exis­tents que apro­fi­ten el suro per subs­ti­tuir el plàstic o cer­car noves apli­ca­ci­ons i uti­li­tats del mate­rial, aïllants, o fins i tot en el dis­seny. Són pos­si­bi­li­tats que també volem explo­rar i desen­vo­lu­par, per diver­si­fi­car la indústria tapera exis­tent i tro­bar una sor­tida al suro que es des­carta a l’hora de fer-ne els taps, o el suro pelagrí [el de la pri­mera pela impro­duc­tiva dels arbres joves], que es pot tri­tu­rar, gra­nu­lar i con­ti­nua man­te­nint les pro­pi­e­tats. O a través del mateix reci­clatge de taps de suro.
Qui­nes apli­ca­ci­ons pot tenir el mate­rial en la segona vida?
Ens venen a veure empre­ses que neces­si­ten suro per a dife­rents usos, però no en tenim. El suro pelagrí s’acaba envi­ant a Por­tu­gal per fer-ne aïllants, i l’únic recurs que res­tava són els taps, dins de les direc­trius euro­pees de residu zero i per enfor­tir els vin­cles entre la indústria cata­lana i pro­duc­tors i comer­ci­a­lit­za­dors de vi. És tan­car el cer­cle i una petita nova font d’ingres­sos.
Què en fan, del suro reci­clat?
Hem ana­lit­zat diver­ses solu­ci­ons, i de moment la més via­ble és la tri­tu­ració i reu­ti­lit­zació en pavi­ments de parcs infan­tils, o esco­cells d’arbres. Les dues pri­me­res pro­ves pilot són a Pala­fru­gell i Cassà de la Selva. I estem nego­ci­ant també amb Vila­franca del Penedès per fer el mateix amb taps uti­lit­zats i recu­pe­rats per cellers de la zona apli­cats a l’urba­nisme. Si les admi­nis­tra­ci­ons s’hi impli­quen, el preu no ha de ser cap impe­di­ment per tro­bar una alter­na­tiva al cautxú.
D’on en recu­pe­ren?
D’entrada, sobre­tot els matei­xos cellers, o en esde­ve­ni­ments com ara a la Bar­ce­lona Wine Week. Cal molt d’esforç en edu­cació ambi­en­tal.
I el futur del tap, després del petit sotrac dels dar­rers anys amb els taps de mate­ri­als plàstics?
La indústria està una mica pre­o­cu­pada perquè la tendència de con­sum de vi en gene­ral va a la baixa. L’alco­hol no està ben vist, dins dels hàbits salu­da­bles, i hi ha públic que deriva cap a les cer­ve­ses, que també es poden tapar amb suro, però de moment són mino­ritàries. Però s’obren nous mer­cats alter­na­tius, a la Xina, o amb begu­des i vins sense alco­hol, per al món islàmic. S’hi està inver­tint, des de grans cellers. I les empre­ses estan aten­tes per ofe­rir noves solu­ci­ons. Anys enrere, els tapers feien taps, però ara hi ha enòlegs, químics i més enllà d’un objecte que obturi l’ampo­lla, es tre­ba­lla en un com­po­nent que fins i tot millori el pro­ducte.
Si el suro, com a aïllant, s’imposa en el mer­cat de la cons­trucció, podria posar en perill la indústria del tap?
Per a aïllants es reserva la resta que no ser­veix per als taps. Per tant, ara mateix no és com­petència. I ho miro al con­trari: si creix la demanda, es pagarà millor i els sobre­cos­tos de la matèria per als taps es repar­ti­ran, o fins i tot més pro­pi­e­ta­ris podrien apos­tar per plan­tar sure­des. L’únic pro­blema és que la indústria cata­lana dels aïlla­ments ha des­a­pa­re­gut. Està con­so­li­dada a Por­tu­gal i altres mer­cats emer­gents, com ara Algèria, on amb mà d’obra i cos­tos energètics més econòmics, estan ben posi­ci­o­nats.

Ciència aplicada a la tradició

Fent aliances dins d’un mercat mundial

Hereu, economista i ambientòleg de 47 anys, i ja n’hi ha dedicat més de deu a l’Institut Català del Suro, la pota més científica d’un sector que va ser cabdal per a la industrialització a les comarques del Baix Empordà i el Gironès, al segle XIX, i que perviu amb bona salut a través d’una trentena de fàbriques que produeixen 1.200 milions de taps per a vins escumosos –la gran majoria, que abasteixen el 40% de la demanda mundial– i el que defineixen com a vins tranquils –en menor mesura, però que tapen les ampolles d’un 10% de la producció planetària–. La facturació anual conjunta volta els 215 milions d’euros, 95% pel que fa a taps i amb un 50% d’exportació cap a regions tan prestigioses com són les franceses de la Xampanya i la Borgonya, però amb antenes que arriben a Xile i l’Argentina, Sud-àfrica, Austràlia o el Japó. Actualment, del sector surer català en depenen 500 llocs de treball directes entre operaris –una mà d’obra molt minvada respecte a les antigues factories pels avenços en mecanització de processos– i un personal tècnic i científic que ha anat a l’alça en les darreres dècades. Enòlegs, químics o enginyers forestals s’han sumat a les plantilles. I la fundació està implicada en nombroses recerques. Hi ajuda que el seu president, Joan J. Puig, encapçali ara mateix CELiège, la Confederació Europea del Suro.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia