Enric Casi
Director general de Mango
Enric Casi: “L'orgull no pot dissenyar les infraestructures”
El director general de Mango reflexiona sobre l'excés a casa nostra d'infraestructures fetes sense haver-hi aplicat criteris de rendibilitat. Les connexions, recorda, determinen la productivitat d'un país.
Enric Casi demana un debat reposat i amb esperit de cooperació per vincular més els sous a la productivitat.
Tot i l'aposta per l'exterior de Mango, el mercat espanyol té encara massa pes, volem que representi el 10% de les vendes
Les instal·lacions de Mango a Palau-solità i Plegamans són gairebé com un museu, plenes de quadres de grans dimensions i estil contemporani. Res de paisatges i natures mortes sinó colors vius i formes atrevides, com la roba de la marca catalana. Expliquen que al president de la firma, Isak Andic –la segona fortuna de l'Estat espanyol segons la revista Forbes–, li agrada compartir l'art amb els seus treballadors. Nascut a Istanbul, va aterrar a Barcelona i, per treure's uns diners extra mentre estudiava, va començar a vendre als amics samarretes que importava de l'Índia. Al 1984, obria la primera botiga de roba a la capital catalana. Mango és avui un imperi que factura 1.270 milions d'euros i que té 10.000 treballadors i més de 2.000 botigues. Enric Casi és la mà dreta d'Andic i qui dóna la cara en públic. Les xifres que mou Mango són astronòmiques, però el grup de moda i el seu director general són coneguts per mimar les coses petites i tenir molt clar que, per sobre dels números, l'important són les persones.
Sempre ha defensat que s'ha d'incentivar els treballadors, també econòmicament, perquè treballin millor i més a gust. Considera erroni, doncs, que les rebaixes de sou siguin una de les mesures més proposades pels empresaris per afrontar la crisi?
El món s'ha globalitzat molt i per competir s'han de tenir en compte moltes coses. S'ha d'incentivar les persones perquè estiguin més motivades, se sentin
felices treballant, puguin conciliar la
vida laboral i personal i tinguin la possibilitat de progressar dins l'empresa, però no hem d'oblidar que cal seguir sent competitius perquè sinó l'empresa no existeix. Les dues coses han de ser compatibles i penso que a Espanya ens n'hem oblidat, molts cops. Anàvem creixent, progressant, l'IPC pujava i els salaris també augmentaven...
Què es pot fer, ara?
S'hauria de posar d'acord molta gent
per compaginar la necessitat d'incentivar els treballadors amb la necessitat de l'empresa de ser competitiva. Segurament, l'única solució és que els sous
estiguin més relacionats amb la productivitat, que és una mica el que s'està
reclamant aquests dies.
Però de quina manera es pot vincular? És molt diferent si els sous es lliguen als resultats d'una empresa o a la productivitat del treballador...
És complicat de dir, ara com ara. El que s'hauria de fer és parlar-ne. El problema és que no es debat perquè és un tema
tabú, tothom està a la que salta i a vegades fins i tot es fan servir paraules que
no diuen el que volen dir... Fa falta
parlar clar i, sobretot, esperit de cooperació. Tot té un preu. Una societat de
primer nivell amb un benestar social
important val diners, per això s'ha de
ser competitiu. No es tracta d'ideologies sinó de sentit comú.
Mango té actualment més de 2.000 botigues en 105 països. Es parla molt de la internacionalització com a via de sortida de la crisi. Creu que el bon moment que passa la companyia tot
i la crisi es deu a haver fet els deures en el moment que tocava?
Jo crec que tothom intenta fer els deures, el que passa és que has de tenir també una mica de fortuna i encert. Molta gent ho ha intentat però no tothom ho aconsegueix. De tota manera, és evident que aquests quatre anys de crisi haurien estat molt difícils si no haguéssim estat internacionalitzats. Juntament amb els Estats Units i la Gran Bretanya, països molt afectats per la crisi financera, Espanya és un dels mercats difícils. Malgrat l'aposta per l'exterior, però, representa
el 18% de la venda, el que vol dir que encara té molt pes. L'ideal seria que fos
el 10% de la facturació.
En una recent trobada amb empresaris, el president Artur Mas va recomanar a les nostres companyies que depenguessin cada cop menys del mercat espanyol. És un bon consell?
És el nostre mercat natural i, per tant, tenir posicions a Espanya ha estat tradicionalment molt més fàcil. Però nosaltres sempre hem tingut clar que havíem d'anar més lluny. El nostre àmbit cultural i polític més proper és Europa, però també és realment important estar
a països molt diferents, com ara la
Xina, Rússia i l'Índia.
De fet, l'expansió de Mango se centrarà en els pròxims anys en Rússia i la Xina. És molt diferent l'estratègia
comercial en aquests mercats?
Rússia és un mercat de botigues al carrer, però a la Xina hi ha més centres comercials, així que hi obrim corners d'uns 300 metres quadrats. De moment hi venem les col·leccions que fem per tot el món. Quan entres en un país vas a vendre a la primera capa de població, la que prioritza l'última tendència de moda. A mesura que vas entrant en més capes,
hi ha més gent interessada en la moda però també arrelada als costums, la tradició... És llavors quan hem de fer una petita col·lecció local. És el que ens passa a l'Orient Mitjà. Vam entrar-hi fa molts anys i el 20% de la col·lecció només es
fa per a aquella zona.
A la Xina s'adaptarà la col·lecció?
De moment no perquè hi tenim160 botigues, que no són tantes. Ho haurem de fer quan n'hi tinguem un miler.
Quantes botigues s'obriran enguany?
A tot el món, unes 700. Seguirem obrint-ne a Alemanya, Bèlgica, Àustria, França, l'est d'Europa... Europa està viva.
El sostre són les 5.000 botigues?
Primer vam posar el límit de 3.000 perquè, al principi, teníem por de canibalitzar-nos, però veiem que anem obrint i venent, així que ara ens hem posat un topall d'unes 5.000. Si mantenim el ritme, ho haurem aconseguit d'aquí a cinc anys.
Ha avançat més d'un cop que quan hagin arribat a aquestes xifres es plantejaran la creació d'una altra marca, potser de roba preadolescent. Està ja en estudi?
Encara no pensem què farem després perquè queda molta feina, però hi ha mil coses per fer. De moment hem tret la línia d'accessoris i la d'home, amb les tres marques estem prou ocupats.
Quins plans hi ha per a la marca
masculina?
En els seus orígens, Mango ja feia roba per a home i nen, però ens vam anar centrant en la dona. El març del 2008 vam reiniciar la d'home amb la marca H.E. Creixem entre un 15 i un 20 per cent anual i tenim vuit botigues i 122 corners en les botigues Mango més importants. La idea és que representi el 10 per cent de les nostres vendes. Comença a haver-hi més homes que renoven l'armari sovint, però per arribar als percentatges
de la dona encara falta.
I pel que fa a la venda en línia?
Quines previsions teniu?
Ens hem adonat que el creixement del portal propi està limitat i per això cal arribar a pactes amb portals d'altres països, com hem fet ja a Anglaterra, Alemanya i la Xina. Amb aquesta estratègia esperem que en quatre anys les vendes per internet passin del 2 al 6% de la facturació. No hi ha ningú que vengui més d'un 6%, ni tan sols als Estats Units, on estan molt acostumats a la venda per catàleg.
Mango acaba de col·locar la primera pedra del nou parc logístic de Lliçà d'Amunt. Han anunciat que albergarà un gran outlet multimarca, ens
en pot donar més detalls?
Tenim la llicència per fer-lo, que és un gran pas, però és per a uns 10.000 metres, que trobem una mica justets, procurarem ampliar-los. Quan parlem d'outlets tots pensem en la Roca, que és de marques molt cares. En el nostre cas intentarem fer un multimarca més similar a Mango, pel que fa a preus i qualitat, més popular. Encara no tenim data perquè volem que ho faci un promotor, ja que aquest negoci no és el nostre.
Des de Lliçà, Mango distribueix a tot el món. Com afecta la falta d'infraestructures del país a la firma?
El problema, en mercaderies, és que tant en aviació com en tren l'oferta és pràcticament zero. Nosaltres sortim amb camió a Europa cada dia per reposar el gènere a les botigues i dues vegades per setmana, fora d'Europa. Quan sortim fora ho fem en avió, però no des d'Espanya, sinó que ens desplacem en camió fins a aeroports importants d'Europa i des d'allà sortim. Això ens fa perdre temps, no és operatiu. I és un problema també de país perquè un país que té males infraestructures no competeix bé amb el món. L'Índia no té infraestructures, és molt difícil que creixi molt. En canvi, la Xina té moltes infraestructures i està creixent desesperadament. Segurament aviat passarà al davant dels Estats Units.
Quin és el problema, aquí?
A vegades els països competeixen entre ells per temes d'orgull, per veure qui té una infraestructura més gran o amb més quilòmetres, sense haver-hi aplicat criteris de rendibilitat. L'AVE n'és una mostra, a Espanya. Té trams molt rendibles i d'altres que no. Utilitzem el nostre AVE vint vegades menys que els japonesos el seu i sis menys que França. És un excés, fer una cosa tan poc utilitzada. De fet, molts dels problemes que tenim ara vénen en gran part de fer coses que no ens serveixen. Tenim mil pisos tancats, això no és útil, fer depèn quin tram de l'AVE –on només hi puja una persona al dia– no és de sentit comú, fer una aeroport
a no sé quina ciutat on hi ha un vol al
dia tampoc no és rendible. I els costos
de construcció, de funcionament, de manteniment... són brutals.
La situació afecta el seu dia a dia?
A nosaltres ens aniria molt bé anar de Barcelona a arreu del món amb avió
i no haver d'agafar el camió i anar a Frankfurt o Rotterdam. I també és
una qüestió d'oportunitat de país. Els vaixells vénen de la Xina i quan arriben aquí, en lloc de quedar-se a Barcelona, València o Marsella, que ja estarien,
fan la volta i se'n van a Rotterdam perquè hi troben més facilitats. A Holanda tenen un entorn logístic suficient per
repartir a tot Europa fàcilment.
El president Mas animava fa dues
setmanes els empresaris a agafar el relleu de l'administració pública invertint i assumint riscos...
És el que hem fet sempre: invertir i anar tirant endavant. Però si no hi ha oportunitats la gent no ho farà. S'han de crear les condicions perquè funcioni, moltes empreses no és que no creixin per la falta de crèdit, sinó que han de tancar.
n
p
Enllaços relacionats
Notícies de ...
Publicat a
- El Punt. Barcelonès Nord 08-05-2011, Pàgina 30
- El Punt. Barcelona 08-05-2011, Pàgina 30
- El Punt. Camp de Tarragona 08-05-2011, Pàgina 26
- El Punt. Comarques Gironines 08-05-2011, Pàgina 36
- El Punt. Penedès 08-05-2011, Pàgina 30
- El Punt. Maresme 08-05-2011, Pàgina 30
- El Punt. Vallès Occidental 08-05-2011, Pàgina 30
- Avui 08-05-2011, Pàgina 24
