Allaus d'opinions

Ha arribat un moment que tothom parla de la crisi. De fet, és natural que hi hagi preocupació: la crisi afecta tothom. El que passa és que afecta els uns més que els altres. No és el mateix la preocupació d'una família amb fills en la qual l'únic ingrés és el sou del marit i ara està desocupat i se li acaba el període de subvenció de l'atur, que la preocupació per la subsistència d'un conseller de banca al qual han retallat l'assignació d'un 33% i sols ingressarà quatre milions d'euros en lloc de sis. No parlo del president que, en la mateixa línia de lluitar per pal·liar la crisi, en cobrarà deu en comptes dels quinze que cobrava. O bé la preocupació del funcionariat d'allà, d'aquí i de les institucions, amb sous intocables. O dels futbolistes amb feines esgotado- res (?!), amb sous de tretze milions d'euros l'any –publicitat a part–, de Cristiano Ronaldo, per exemple. Entre els uns i els altres, hi ha tota la casuística que hom pugui imaginar. Si els vaticinis que fins a finals de l'any 2010 no es notarà una primera reacció favorable –sols en el sector serveis– són certs, llavors l'hivern vinent i l'any 2010 seran fatídics. Què faran els pares que no trobin manera de donar de menjar a la família? Delinquir! Res no pot parar un pare que veu plorar de gana els fills. Que es preparin, les diverses forces d'ordre: l'aigua que els baixa! Mentrestant, una allau d'opinions i de mesures envaeix els mitjans i, com en un mercat, hom pot triar i remenar. Des de les estupideses integrals que alguns deixen anar per les bones, fins als tecnicismes difícils d'entendre, adobats amb un lèxic professional, dels quals la massa passa olímpicament i els entesos discrepen. Hi ha de tot.

El millor és que els diversos sectors, governs autonòmics i estatals, sindicats, grups financers, federacions, fundacions i fòrums, tots ells i sense excepció, exigeixen, demanen, diuen i proclamen el que han de fer els altres per parar la crisi, però no diuen el que fan i el que haurien de fer ells mateixos. Els sindicats planifiquen les empreses i els empresaris, mesures i noves lleis laborals. No s'ha publicat res sobre les xifres de capital aportades pels grups financers a les empreses, o bé les dels industrials. Els diners que s'han repartit els anys d'alegria econòmica, on paren? Les declaracions públiques fetes arreu i els debats als parlaments són prou il·lustratius. Els uns creuen que la solució ha de venir d'Obama, uns altres de la Unió Europea, i la resta espera miracles dels nostres governs. El central tindrà feina per pagar sous i drets passius; pel que fa al nostre govern, hi ha més plata en una campaneta de combregar.

Amb tot, no ens hem de preocupar. La monarquia ha trobat la solució. S'ha posat d'acord tota la família i, per contribuir-hi, aquest any navegaran menys amb el seu creuer de luxe. Estem salvats. En Zapatero –que no se sap mai si parla o acollona–, haurà trucat als seus col·legues europeus: «¡Silvio, Nicolas, Angela! ¡Yo he resuelto la crisis! ¡Espabilad!»