Els porcs volen diaris
Cada any es publiquen prop de 30.000 llibres nous a Catalunya, un de cada tres, en llengua catalana. Tot i la fal·lera literària que pugui despertar Sant Jordi no hi ha dubte que és una missió complicada poder estar al corrent de totes les novetats editorials si es té en compte que, de mitjana, un català llegeix quatre llibres a l'any.
És inevitable, per tant, que molts volums acumulin pols en les prestatgeries de biblioteques, domicilis i llibreries. “Un llibreter no llençarà mai de la vida un llibre” asseguren en el Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya. Encara que no tingui la consideració i el valor de llibre vell -una categoria que només s'assoleix si han passat 100 anys des de la seva publicació- per aquests professionals, no hi ha res que sigui més feridor que abandonar un exemplar al cubell de la brossa: “abans els posarem en un cabàs i els vendrem a mig euro la dotzena.”
El cas és, però, que no tota l'obra publicada té la mateixa consideració i que molts rius de tinta acaben a les escombraries. És el que passa, per exemple, amb els diaris.
CALENT COM UN TORRÓ.
El gerent és Joan Redorta, que explica que les bales tenen molt bona acceptació en les granges de porcs (tenen clients arreu de Catalunya i també a Castelló, Aragó, Navarra, Toledo i Conca) perquè el paper de diari té més bones propietats que la palla: “segons un estudi, de mitjana, en cada camada salves un godall”. L'explicació és que si bé la palla només desprèn escalfor, el paper és, a més, assecant, i això ajuda a fer qeu l'animal acabat de néixer -i, per tant, molt feble- pugui suportar millor la temperatura ambiental i no es refredi.
És molt il·lustratiu quan diu: “és com quan surt de la dutxa. Encara que a casa tinguis calefacció, bé que t'eixugues per no agafar fred”. A 0'44 euros el quilo, la bala de paper de diari (d'uns 70 quilos de pes) surt una mica més cara que una bala de palla però la despesa queda compensada perquè la granja no té tantes baixes i “perquè també facilita la retirada dels purins. La palla fa tronc i embossa les vàlvules que xuclen els purins. El diari, en canvi, es desfà i s'autodestrueix”.
UNA SEGONA VIDA.
El projecte empresarial va més enllà dels diners pels diners i, de les 25 persones que hi ha en la plantilla, un terç tenen algun tipus de discapacitat. “No sóc gaire partidari de fer servir aquest terme perquè tots en tenim alguna” manifesta el gerent, bo i destacant que aquesta part de la plantilla “és molt apte per a les feines concretes, feines poc disperses en què es puguin concentrar” i posa com a exemple la tasca de “fer la selecció del paper que és vàlid o no per a reciclar. Alhora, ells veuen que fan una tasca creativa i productiva”.
L'Associació de Sant Tomàs (una entitat sense ànim de lucre que treballa per a la integració de persones amb discapacitats a la comarca d'Osona) forma part de l'accionariat de Recollida i Reciclatge SL.
Joan Redorta encomana optimisme quan diu “donem vida a tot el que puguem i posem una mica d'il·lusió en les coses” i alerta dels perills del derrotisme: “és que si estàs a l'atur i et lleves al matí potser te'n tornes a dormir si escoltes el que diuen a la ràdio i llegeixes el que surt en els diaris”. Fet i fet, seran uns diaris sobre els quals s'acabaran rebolcant els garrins.
