La Borsa
Més valors
Economia

Els comptes de les regions

Si Catalunya hagués disposat el 31.12.2011 dels fons amb què va contribuir de més a les regions amb superàvit fiscal, hauria tingut un superàvit propi de més de deu mil milions, la qual cosa hauria equivalgut a un 5% del seu PIB. S'imaginen el que s'hauria pogut fer aquí amb deu mil milions addicionals després d'una millora en l'organització de l'assignació dels recursos totals de què Catalunya disposa? (Sí, millorant: aquí, a Catalunya, també hi ha bastants processos a millorar)

Com vostès saben, atenent al seu finançament, a Espanya existeixen dos tipus de regions: les de règim especial i les de règim comú. El primer grup tan sols el componen dues regions: Euskadi i Navarra; totes les altres es troben en la resta. En les del primer grup les seves hisendes locals recapten gairebé totes les contribucions fiscals de rang nacional que els seus residents liquiden, i lliuren a la Hisenda central un percentatge anual que es negocia cada cinc anys i que, aproximadament, equival al pes que el PIB de cadascuna d'aquestes regions representa en el PIB d'Espanya, i es queda en aquestes dues regions la diferència, diferència que els governs basc i navarrès administren segons el seu criteri. Totes les del segon grup es financen conformement al disposat en la LOFCA, llei promulgada el 22.09.1980 que si els interessa poden consultar aquí.

La LOFCA és una molt mala llei que va ser redactada en uns moments molt complicats de la història d'Espanya i que, en resum, va anar a buscar una cosa molt concreta: aproximar les rendes mitjanes de les regions que es trobaven per sota de la renda mitjana espanyola a força de reduir les rendes mitjanes de les regions que les tenien per damunt i, a més, sense límits. I per què va ser construïda així aquesta llei? Doncs perquè la LOFCA admetia, implícitament, que en ser molt reduïdes les possibilitats de creixement de certes regions, dissenyant un mecanisme que drenés recursos de les que més podien créixer cap a les que menys creixien aquestes millorarien la seva posició relativa encara que generessin per si mateixes escàs creixement real, i encara que això suposés limitar el benestar de les que més creixien i limitant, a més, les seves possibilitats d'assolir un major creixement. És a dir, es va anar a posar un pedaç perquè el problema era irresoluble.

Quin ha estat el resultat?, doncs ben il·lògic des d'una perspectiva econòmica i insostenible atenent els moments actuals. Es va buscar que les rendes d'unes zones augmentessin sense que es produís un creixement real en tals zones, una mica possible a força de transferències procedents d'uns altres i d'encebar l'economia a força de crèdits; transferències que drenaven les capacitats reals d'alguns i crèdits que empitjoraven les qualificacions de tots. Mentre hi va haver diners n'hi va haver per a tots, i per a tot; el problema va arribar quan la música va cessar i es van encendre els focus i van il·luminar la realitat i es va pretendre continuar amb el mateix esquema anterior el qual se l'ha batejat com a solidaritat.

Observin el quadre que acompanya aquestes línies. Mirin-lo bé, però, especialment, les columnes del saldo real i la del saldo real sobre el PIB. Mostren el saldo real de cada regió espanyola, és a dir, el resultat de restar al seu saldo propi, el dels seus comptes, el saldo de cada regió pel que fa a les altres, i prenent com a veritat d'aquests els únics saldos publicats pel Gobierno de España: els corresponents a 31 de desembre del 2005. Què mostra aquest quadre?

Doncs que si Catalunya hagués disposat el 31.12.2011 dels fons amb què va contribuir de més a les regions amb superàvit fiscal, hauria tingut un superàvit propi de més de deu mil milions, la qual cosa hauria equivalgut a un 5% del seu PIB. S'imaginen el que s'hauria pogut fer aquí amb deu mil milions addicionals després d'una millora en l'organització de l'assignació dels recursos totals de què Catalunya disposa? (Sí, millorant: aquí, a Catalunya, també hi ha bastants processos a millorar).

Què va a succeir? Catalunya ha de recuperar aquests fons perquè Catalunya els necessita per créixer, perquè aquí hi ha autèntiques possibilitats de creixement real. I penso que això succeirà perquè a la inversió internacional li interessa que això succeeixi. I com sempre, ja saben que en l'escrit fins ara no hi ha ni un gram de política, i no n'hi ha perquè el problema de Catalunya no és polític, sinó econòmic. I això ha de ser resolt.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
SANTIAGO NIÑO BECERRA

Reflexions

Catedràtic d’estructura econòmica. IQS School of Management

El coneixement és el millor pla de contingència

Catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra. Degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya

La fàbrica d’Europa i la ‘next generation’

Emprenedora

L’assessorament financer en la recuperació postCovid

ECONOMISTA I DIRECTOR DE L’INSTITUT D’ESTUDIS FINANCERS

La universitat, clau en el sistema de recerca català

catedràtic de bioquímica i biologia molecular. universitat de barcelona
DE MEMÒRIA

Comerç, piràmide o multiesfera

Professor de Política Econòmica de la UB

Carta oberta als polítics que parlen d’innovació

Professor d'Innovació a EADA Business School

I4.0: ‘promote or perish’?

professor de la UOC
SANDRA ZAPATERO
PRESIDENTA DE LA UNIÓ DE TREBALLADORS AUTÒNOMS DE CATALUNYA (CTAC) - UGT

“El 86% dels autònoms cotitza sobre la base mínima de 944 euros”

Barcelona