Focus

“La gent aquí està molt atrinxerada”

El periodista anglès John Carlin té una llarga trajectòria informant de tensions territorials i narrant processos de canvis polítics

No ens enganyem, aquest tema no és el centre d'atenció del món o d'Europa
Va haver-hi l'enorme manifestació de l'11-S i la reacció de Rajoy va ser antagònica

John Carlin escolta atentament el contingut i els detalls que busca mostrar aquest reportatge on apareixerà com a testimoni i, quan arrenca a parlar, avisa que “més que com a periodista, en aquest cas et sóc d'utilitat com a guiri que fa anys que viu aquí i que té una mare de Madrid”.

Anglès resident a Catalunya des de fa més d'una dècada, amb ascendència madrilenya, criat a Buenos Aires i bregat en diversos racons de món escrivint reportatges per a mitjans de renom, John Carlin ha narrat alguns dels conflictes polítics més transcendents dels darrers trenta anys. Sigui com a enviat especial o com a corresponsal (a Mèxic, Managua, Johannesburg i Washington), el periodista ha teclejat sobre els acords de pau d'Irlanda del nord, les tensions entre el Regne Unit i l'Argentina per les illes Malvines, l'arribada al govern de Nelson Mandela i la fi de l'apartheid a Sud-àfrica o el moviment independentista del Quebec. Té certa experiència, doncs, a l'hora d'analitzar tensions territorials i processos de canvis polítics i reflexiona que “hi ha una cita de Shakespeare, al Rei Lear, que diu «ripeness is all», una cosa com ara que la maduresa ho és tot. Arriba un moment en què s'ajunten tota una sèrie d'elements, en què la gent del país està en el punt de maduresa suficient per negociar el que faci que falta i per preguntar-se: per què cony no ho vam fer abans, això?” Sobre si, en el cas català, pot haver arribat el moment, diu que “el que veig a Madrid, tant respecte a Catalunya com respecte a Euskadi, és una extraordinària falta d'empatia. Jo et puc parlar de Mandela tot el dia i tota la nit, si cal, però gran part del seu secret va ser saber-se posar a la pell de l'altre, del seu rival. I va fer un esforç molt gran per conèixer l'altre costat i va arribar a entendre's amb ells i a entendre que tenien pors i que volien mantenir la seva identitat.” Carlin, com aquell que diu que dos no es barallen si un no vol, afegeix que “potser aquí, a Catalunya, hi ha més predisposició a l'entesa, però, en termes generals, també es veu molt de prejudici no sé ben bé si cap a Madrid o cap a la resta d'Espanya”.

El periodista torna a recórrer a la llengua anglesa per explicar com, mentre a Catalunya i Espanya el desacord s'enquista, en d'altres territoris s'han resolt tensions similars: “Hi ha una paraula en anglès que és compromise. No vol dir compromís sinó que significa que estàs negociant amb algú i arribes a una conclusió en què tots dos cediu per guanyar-hi ambdós. Com que cap de les parts no aconseguirà la seva opció desitjada, ambdues cedeixen per treure'n alguna cosa de positiu. Aquest és un país en què la gent està molt atrinxerada en les seves veritats i això porta a posicions absolutistes. El compromise no té traducció literal en català ni en castellà.”

Lamenta que “quan va haver-hi l'enorme manifestació de l'11-S a Barcelona, la reacció de Rajoy va ser antagònica” i dóna per descomptat que aquí no es veuran imatges de distensió com les protagonitzades per “Mandela amb els bòers” o el clima d'entesa impulsat per les reunions entre “Tony Blair i Martin McGuinness o de la reina d'Anglaterra i el mateix McGuinness que, no ho oblidem, va ser comandant de l'IRA”.

Buscant paral·lelismes amb el cas català, Carlin apunta que en qualsevol tensió territorial que es trobi, el Regne Unit mostra una postura clara: “Mentre hi hagi majoria de la població que vol seguir sent part de la Gran Bretanya, així s'avalarà, i el dia que això canviï, si és que canvia, ho hauran d'acceptar. Fixa't en el cas d'Escòcia, on crec que han actuat de manera molt intel·ligent i amb molta racionalitat.”

I Europa, com s'ho mira? “La veritat és que crec que es pensa molt poc en el tema. Per a la majoria d'europeus Catalunya és Barcelona i el Barça. Per tant, ho veuen com un tema d'interès local. No ens enganyem, aquest tema no és el centre d'atenció del món o d'Europa.”

El descrèdit de l'institut de les elits

M.R.C.

La imatge de Catalunya a l'exterior és pitjor que la d'Espanya. Així ho sentencia el Real Instituto Elcano en base al que bateja com a Barómetro de la Marca España, una enquesta realitzada la darrera setmana de desembre de l'any passat a 2674 ciutadans d'entre 18 i 70 anys d'edat i residents als Estats Units, el Regne Unit, Alemanya, Argentina i Itàlia.

El sondeig posa de relleu que, segons els entrevistats, Espanya mereix un 6,5 de nota i que Catalunya es queda amb un 6,1. De la mateixa manera, la mostra assegura que 3 de cada 10 enquestats no poden donar una opinió de Catalunya perquè no tenen cap coneixement d'aquest territori.

El Real Instituto Elcano s'identifica com a “fundació privada, independent de l'administració pública” i té com a president d'honor al príncep d'Astúries i com a membres del seu patronat personalitats com l'expresident espanyol Felipe González, el ministre d'Educació José Ignacio Wert, el president de Telefónica (César Alierta), del Banco Santander (Emilio Botín), del BBVA (Francisco González), de Repsol (Antoni Brufau) o de La Caixa (Isidre Fainé).

La noble institució fa una interpretació del mostreig on no abunden les complicitats cap a Catalunya. En concret i en base a les 4 dècimes que separen la nota catalana i l'espanyola, assevera que “la diferència tira per terra l'argument que diu que la imatge del país està perjudicant la de la comunitat autònoma” i, en la mateixa línia, manifesta que, des de la perspectiva internacional, “pot haver-hi una imatge de Barcelona, però no de Catalunya”.

En la seva carta de presentació, el Real Instituto Elcano ja avisa que és “una institució apartidista però no neutral” i apunta que pretén “servir de fòrum d'anàlisis i discussió sobre l'actualitat internacional i particularment sobre les relacions internacionals d'Espanya”.

POCA NEUTRALITAT.

De fet, en el mostreig també busca conèixer quines conseqüències podria tenir una hipotètica independència catalana i resol que, atenent el baròmetre, “hi ha consens entre tots els països: la independència de Catalunya seria dolenta per a Espanya”. Es basa en la valoració negativa que en fan els ciutadans alemanys (un 67%), els del Regne Unit (63%), els italians (63%) i els argentins (61%). El veredicte també inclou els nord-americans enquestats però, en aquest cas, la balança tant es pot decantar cap a un costat com cap a l'altre ja que un 50% pensen que seria negativa i l'altra meitat pensa el contrari.

El mateix passa quan el Real Instituto assegura que la majoria dels entrevistats pensa que la independència catalana seria negativa per a Europa. En aquest cas els números encara són més justos, ja que Alemanya (amb un 52%) i el Regne Unit (amb un 51%) abonen la tesi però, en cap cas, Itàlia (50%), Argentina (40%) ni els Estats Units (35%).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Lloguers impagables

Barcelona

Els lloguers dels ‘expats’

Barcelona
estats units

La xarxa social de Donald Trump es dispara un 54% en el seu primer dia en borsa

barcelona
ECONOMIA

Sabadell lidera l’acompanyament perquè les empreses no tanquin per manca de relleu

SABADELL
unió europea

La UE acorda eximir els petits agricultors de sancions i controls mediambientals

barcelona

Ajudes per plantes de biogàs a les petites i mitjanes explotacions

vilobí d’onyar
estat espanyol

El govern espanyol compra un 3% de Telefónica a través de la SEPI

barcelona
TURISME

Més reserves per Setmana Santa i amb més antelació a la demarcació de Barcelona

BARCELONA
economia

Boeing canvia de direcció

barcelona