País esquerdat per l'aigua de l'Ebre

Al punt de sortida de la manifestació que el 30 de març va aplegar més de 10.000 persones a Sant Jaume d'Enveja hi havia una pintada carregada de verí contra Manel Masià. És el president de la comunitat de regants de la dreta de l'Ebre i se l'assenyala amb el dit per ser un dels signants del pla de la Conca de l'Ebre, un document que aprova rebaixar els hectòmetres cúbics d'aigua al tram final del riu i que, a més, dóna llum verd a la creació de 445.000 noves hectàrees de regadiu en els trams superiors del riu (terres de Lleida, l'Aragó i la Rioja). Si l'aigua s'escola Ebre amunt, la desembocadura perd cabal i això genera temors, recels i preocupacions en unes terres on l'agricultura és el clau roent a què s'agafen moltes butxaques. Igualment, col·lectius ecologistes també s'han aixecat en peu de guerra perquè menys aigua dolça compromet el medi natural i la supervivència de la flora i la fauna del Delta. Un lament, aquest, que també deixen sentir els operadors turístics que associen la viabilitat del seu negoci a la pervivència de la que és la zona humida més gran del país (320 quilòmetres quadrats de Parc Natural).

Les 13.581 hectàrees que engloba la dreta de l'Ebre s'estenen per Amposta, Sant Jaume d'Enveja i Sant Carles de la Ràpita i estan en mans de 4.952 regants. L'aigua és bàsica per als seus cultius (arròs, cítrics i hortalisses) i són ells els qui han de decidir cap a on s'orienta el vot de la comunitat de regants en cada decisió que pugui comprometre el cabal. Però no són poques les veus que diuen que la comunitat de regants peca de pràctiques pròpies de cacic i que emmudeix l'opinió dels dissidents. Manel Masià es defensa: “Tots els arrossaires estem d'acord. Ni a les reunions ni a la junta de govern ningú ha dit res en contra. A la manifestació aquesta, de gent de fora n'hi havia molta, però pocs arrossaires.”

Al marge esquerre en discrepen obertament. José Pedro Castells és president de la comunitat de regants de l'esquerra de l'Ebre, un total de 10.500 hectàrees d'arrossars que s'estenen pels termes de l'Aldea, l'Ampolla, Camarles i Deltebre. Explica que a la riba esquerra “compartim totalment el sentiment dels manifestants perquè el que volem tots és que el Delta no desaparegui”. Castells qualifica de “bona relació” la que mantenen amb la junta de govern de la part dreta, assenyala que “tenim interessos comuns” i posa com a exemple la preocupació per la regressió del Delta (el fet que el mar es vagi menjant terreny als arrossars i a les llacunes de la desembocadura). Ara bé, és contundent quan diu “nosaltres defensem els arrossaires” i quan explica que, precisament per defensar-los, la junta va forçar a dimitir Lluís Pegueroles. Pegueroles era l'antic president dels regants de l'esquerra i va haver de plegar després de signar el Pla de Conca tot i actuant, suposadament, d'esquena a la voluntat de la junta de govern.

Masià s'aferra a aquella unanimitat signada en el Pla de Conca (un document negociat i redactat a cavall de Madrid i Saragossa, sempre lluny de les Terres de l'Ebre) per insistir que “els arrossaires pensem tots el mateix, el que volem és poder regar”. Castells, en canvi, entén que el pla de Conca sigui aplaudit riu amunt perquè “cadascú defensa el que li convé i és evident que han guanyat hectàrees de regadiu”, però prefereix no pronunciar-se sobre els motius que porten els veïns de la dreta a mostrar-se ferms a favor d'un pla que perjudica qui ha de captar aigua del tram final: “Nosaltres hi sortim perdent.”

De fet, els regants de Lleida aplaudeixen els nous cabals i també hi està a favor la Paeria (en mans socialistes i que fa de contrapès administratiu a la crítica que ha oposat CiU des del Govern de la Generalitat). El president del canal Segarra-Garrigues, Josep Maria Jové, dóna xifres del rendiment que treuen els pagesos lleidatans del subministrament d'aigua: “Utilitzem l'aigua per a produir aliments, i Catalunya n'és deficitària, perquè de cada quilo de gra que es produeix, se n'importen dos.”

El controvertit pla de conca permet a les comunitats de regants especular amb les hectàrees de reg que no utilitzen. És a dir, una comunitat que no usi part d'una concessió d'aigua la pot vendre. Manel Masià, però, nega que estigui mercadejant amb l'aigua i assegura el seu interès per preservar el model agrícola al Delta perquè “jo porto 100 hectàrees de terra a Amposta”. En canvi, acusa els crítics dient que “la majoria dels qui es queixen no tenen ni un pam de terra”.