Economia

Domènec Morera

President de la Llotja de Contractació de Girona

“Seré a la llotja fins que algú em digui prou”

Morera assegura que quan els van entregar les claus li van dir que si s'havia aconseguit una llotja a Girona era gràcies a la seva insistència

L'any vinent la llotja compleix 25 anys

UN GRAN LLUITADOR
És nat a Pardines, però sempre havia tingut clar que no s'hi volia quedar. Quan la família es va traslladar a Olot, va decidir obrir amb el seu pare una cansaladeria, però quan l'Ajuntament li va denegar els permisos no va tenir cap problema a dedicar-se a vendre productes del camp. Ara regeix, juntament amb els fills, un grup format per una empresa, agrobotigues i fins i tot restaurants i hotels apartament
Els inicis de la llotja
van costar molt, però hem tingut sempre molta sort perquè
a Girona sempre
ha estat molt viva
Per l'aniversari de la llotja celebrarem una taula estatal de preus del cereal i la fusta a Girona i vindran totes les representacions

És pre­si­dent de la Llotja de Con­trac­tació de Girona des de fa més de vint-i-tres anys i, tot i que ja fa temps que pensa que el relleu seria bo, con­ti­nua amb la mateixa il·lusió i ganes que quan va acce­dir al càrrec. L'any vinent farà vint-i-cinc anys que la Llotja és a Girona i per cele­brar-ho les llot­ges de con­trac­tació de tot l'Estat espa­nyol vin­dran a Girona a fer la llotja amb la taula esta­tal de preus.

És pre­si­dent de la Llotja de Con­trac­tació de Girona però la seva acti­vi­tat empre­sa­rial també està rela­ci­o­nada amb aquest sec­tor.
És cert, la meva acti­vi­tat a Domènec Morera està rela­ci­o­nada amb el món del cereal, les lla­vors i l'agro­co­merç.Va néixer el 1955 i aquesta acti­vi­tat m'ha por­tat i em porta a assis­tir als mer­cats. L'any 1960 els mer­cats del bes­tiar, de la fusta i
del cereal eren molt vius, sobre­tot a Girona, però també a Figue­res, Banyo­les, la Bis­bal d'Empordà i Olot. Eren mer­cats en què la gent par­ti­ci­pava. El que avui en dia es fa per inter­nat, fa cin­quanta anys es feia ver­bal­ment.
I als bars i res­tau­rants d'aques­tes ciu­tats és on es reu­nien i tan­ca­ven els preus?
Sí. A cada poble hi havia uns cafès on teníem per cos­tum reu­nir-nos tots. Espais que eren com a casa nos­tra. A Girona, que era on hi havia els sec­tors més potents, en teníem un per cada sec­tor. Amb el temps, però, aques­tes visi­tes set­ma­nals no van aca­bar d'agra­dar als pro­pi­e­ta­ris dels esta­bli­ments perquè hi havia molta con­currència i no els repor­tava bene­fi­cis.
I vam aca­bar sent poc apre­ci­ats. És cert que hi havia gent que con­su­mia, però si érem un cen­te­nar de per­so­nes només ens quedàvem a dinar set o vuit. Això va por­tar que ens pro­hi­bis­sin a anar a certs cafès on havíem anat tota la vida.
Això devia por­tar un pro­blema.
Evi­dent­ment. Ales­ho­res jo ja era pre­si­dent del gremi de cere­a­lis­tes Aecpa, i al gremi se li va pre­sen­tar un pro­blema. Com que en aquells moments jo anava gai­rebé cada set­mana a la llotja de Bar­ce­lona, i també a la Bell­puig o a la Lleida, vaig tenir la idea, pro­vo­cada per la neces­si­tat de crear una llotja a Girona. La idea no va agra­dar a tot­hom i de fet més d'un havia pro­nos­ti­cat que no seria jo qui cre­a­ria una llotja a Girona. I ja ho veus...
El procés va ser molt llarg?
Ho va ser. Vaig començar amb la junta de l'Aecpa, després
vaig recórrer a la fede­ració empre­sa­rial i poste­ri­or­ment a la Cam­bra de Comerç de Girona, on hi havia un bon amic meu, Domènec Espa­da­ler. Va ser des d'aquí on vam enge­gar tot el procés. Evi­dent­ment també vam tre­ba­llar amb l'Ajun­ta­ment de Girona i la Dipu­tació i bancs.
Va ser el moment en què vostè va entrar com a mem­bre de la Cam­bra de Comerç de Girona?
Sí. Assis­tia als plens de la Cam­bra i des d'allà expres­sava les neces­si­tats del sec­tor i els temes que hi havia sobre cada depar­ta­ment i cada vegada que podia dei­xava anar el tema de crear una llotja. Recordo que el dia que quan ens van fer entrega de les claus, el senyor Ginés va dir que gràcies al fet que el senyor Morera no havia defa­llit en la seva insistència s'havia acon­se­guit que Girona també tingués una llotja de con­trac­tació.
I com van acon­se­guir aquest local –la llotja ocupa un espai de la Fira de Girona–?
L'Ajun­ta­ment pri­mer ens cedia el local de l'escor­xa­dor, que ales­ho­res estava on ara hi ha L'Argadà. Però aquest espai a nosal­tres no ens va agra­dar i final­ment l'Ajun­ta­ment ens va cedir el de la Fira de Girona, un espai gran per reu­nir tots els sec­tors. Però aquí va haver-hi un pro­blema, i és que quan vam acon­se­guir el vis­ti­plau per crear la llotja, l'Ajun­ta­ment va deci­dir tan­car els mer­cats set­ma­nals que es feien a la Devesa. Això no va agra­dar a una part del sec­tor. I recordo que hi va haver mol­tes bara­lles i crits. La feina que va haver de fer el senyor Ginés va ser molt gran però va aca­bar con­ven­cent els com­panys que teníem una llotja i que ara allà on havíem d'anar. A la llarga van venir.
Con­ti­nuen sota el parai­gua de la Cam­bra de Girona?
Sí. Els ini­cis van cos­tar molt però aquesta ha estat sem­pre una llotja molt viva. Però això ara ha can­viat i aquest canvi va venir a par­tir del moment en què es va can­viar el dia del mer­cat de la llotja. Sem­pre s'havia fet dis­sabte i el van can­viar per diven­dres al ves­pre. Aquí també hi va haver una opo­sició molt forta i
això ens ha por­tat con­seqüències. Jo també em vaig opo­sar al canvi.
Si el sec­tor en ple no ho volia, per què es va can­viar?
Jo penso que hi va influir molt
el sec­tor de l'admi­nis­tració que volien fer festa els dis­sab­tes i van ser ells qui van pro­po­sar can­viar-ho per un dia labo­ra­ble. Era gent de Bar­ce­lona, Saba­dell o Gra­no­llers. Al final es va can­viar. Va haver-hi una dava­llada de la gent que no volia can­viar i al final els que van pro­po­sar fer el canvi també van dei­xar de
venir.
Què s'hi fa, a la llotja de con­trac­tació de Girona?
El que tota la vida s'ha fet: les transac­ci­ons comer­ci­als, a més de ser un lloc on es deba­ten els temes del sec­tor. Aquí hi fem les tau­les dels preus, és a dir, mar­quem les tendències dels preus dels cere­als, la fusta i del vaquí. Els nos­tres preus es bar­re­gen amb els de totes les llot­ges de l'Estat espa­nyol i d'aquí en surt un preu esta­tal. La nos­tra missió és impor­tantíssima. Donem preus verídics que el sec­tor uti­litza cada set­mana per fer les transac­ci­ons. Les llot­ges de con­trac­tació són un termòmetre de com anirà el mer­cat.
I l'any vinent la llotja com­pleix vint-i-cinc anys. Ho cele­bra­ran?
Les llot­ges de l'Estat espa­nyol, que són 24 o 25, cada any cele­brem una llotja esta­tal en una demar­cació dife­rent. Nosal­tres ja ho vam cele­brar fa 18 anys i el vinent, apro­fi­tant l'ani­ver­sari ho tor­na­rem a cele­brar. Farem la taula esta­tal dels preus del cereal i la fusta, i vin­dran totes les repre­sen­ta­ci­ons.
Vostè a més, és el dele­gat de la Cam­bra de Comerç de Girona
a la Gar­rotxa?
Ho sóc des del setem­bre del 2010. Allà va pas­sar una mica com havia pas­sat anys enrere pel tema de la llotja. També ens van treure el cafè on feia moltíssims anys que anàvem. I si la Cam­bra no hi hagués fet res s'hau­ria per­dut el mer­cat. Però vam nego­ciar amb el Casino i vam acon­se­guir llo­gar-lo per uns dies i això ens ha permès con­ti­nuar.
Vostè con­ti­nua por­tant la pre­sidència del gremi de cere­a­lis­tes Aecpa i ali­men­tació?
I em sap greu perquè ningú es vol mullar i ocu­par el càrrec. Teníem un esta­tut que deia que cada qua­tre anys hi havia d'haver reno­vació a la pre­sidència però es va haver de can­viar aquest punt dels esta­tuts perquè ningú se'n vol encar­re­gar. Hi sóc perquè tot­hom vol que hi sigui i perquè no estic renyit amb ningú.
I fins quan de pre­si­dent a la Llotja?
Doncs igual que a l'Aecpa, fins que algú em digui “Domènec, ja n'hi ha prou!” Mal­grat que m'estimo molt la llotja, seria una satis­facció ense­nyar tot el que fem aquí a la per­sona que vul­gui assu­mir-ne la pre­sidència.
Com va començar en el món dels cere­als?
[Som­riu] Sóc fill de Par­di­nes, al Ripollès. La família del pare va mar­xar a Olot menys els pares i jo, que sóc fill únic, que vivíem en una casa de pagès a Par­di­nes. Quan final­ment nosal­tres també vam anar, a Olot, cap a l'any 1955 o 1956, vam deci­dir obrir una botiga al car­rer del Carme i la vam equi­par com a can­sa­la­de­ria i per ven­dre-hi lle­gums cuits. Però quan vam anar a l'ajun­ta­ment per dema­nar els per­mi­sos per obrir, ens els van dene­gar perquè s'havia aca­bat d'obrir la plaça del mer­cat d'Olot que era muni­ci­pal i encara no s'havien pogut venir totes les llicències. Recordo que bai­xava les esca­les plo­rant. Havíem com­prat la botiga amb tot el neces­sari per fer-hi la can­sa­la­de­ria i no ens dona­ven els per­mi­sos. Al final, el mateix secre­tari de l'Ajun­ta­ment ens va acon­se­llar que ja que veníem de pagès, ens dediquéssim a ven­dre pata­tes i blat de moro. I aquesta és la història de la meva empresa.
Així que van obrir una botiga per ven­dre lla­vors?
Quan vaig sor­tir de l'ajun­ta­ment vaig tru­car al pare i li vaig dir que no es vengués les pata­tes perquè les vendríem a la botiga d'Olot. L'empresa, de fet ara ja un grup, anem per la ter­cera gene­ració i la botiga ara s'ha trans­for­mat en pro­duc­tes natu­rals i ecològics. És molt bonica.
Parla de grup. Què més tenen, els Morera d'Olot?
Tenim tres o qua­tre acti­vi­tats entre les quals tenim dos res­tau­rants i dos hotels. A més, la família dis­posa de diver­sos agro­co­merços, comer­ci­a­lit­zem pro­duc­tes amb mar­ques pròpies i tenim un ges­tor que a través de l'empresa Royal­verd s'encar­rega del man­te­ni­ment de la gespa de camps de fut­bol. Entre altres llocs, hem acon­se­guit estar al Bra­sil, on hem fet els camps del mun­dial, i aquesta set­mana vam sig­nar el camp del Mes­ta­lla del València.
Com és que es van dedi­car al món del turisme?
Tot té una raó. Amb motiu del 50è ani­ver­sari del grup Morera, l'any 2005, vam deci­dir com­prar una casa que hi havia al cos­tat del nos­tre magat­zem. Allà hi volíem fer-hi un museu agrícola. Però quan la vam voler arre­glar, ens vam ado­nar que la casa estava en tan mal estat que no vam tenir més remei que tirar-ho tot a terra i tor­nar a començar. Així que, com que estic casat amb una noia que era de Cal Ros de Girona, i jo a casa a Par­di­nes hi teníem un cafè, al final vam tenir la idea de fer-hi un res­tau­rant i vuit apar­ta­ments.
La seva tra­jectòria ha estat reco­ne­guda en nom­bro­ses oca­si­ons.
Sí, m'han donat alguns pre­mis. El 2004 vaig rebre la meda­lla del Mèrit al Tre­ball que atorga la Gene­ra­li­tat i el 2001 el grup va rebre el premi a la ini­ci­a­tiva comer­cial.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia