Dretes i esquerres
Els meus líders són Mas i el pastisser d'Amer, però voldria ser amic dels altres
Les eleccions generals de l'Estat es presenten als electors dividides entre unes forces que es diuen d'esquerres i unes altres que reben el qualificatiu de dretes, per part dels primers, ja que elles no se'n diuen. I dic forces perquè no goso encara anomenar partits a grups com Ciutadans o Podem, que surten del niu. No sóc un politòleg, però voldria fer unes consideracions sobre la visió econòmica d'aquestes dretes i esquerres. No em facin massa cas.
En principi, la diferència entre els uns i els altres és com van vestits. Pablo Iglesias va anar a veure el rei amb mànigues de camisa i la seva cua de cavall, que deu ser un nou emblema d'esquerranisme. Però el president del Parlament espanyol, que és socialista, també hi va anar i portava americana i corbata. Em sembla que confonem el representant tradicional de la vella classe obrera amb l'esquerra. Però el meu bon amic i malaguanyat Josep Termes, fill de classe obrera i un dels homes més purament d'esquerres que he conegut, feia les classes a la Universitat amb americana i corbata.
A casa nostra ningú es diu de dretes, o ben pocs. Prefereixen autoqualificar-se de gent de centre. Per mi, la gent de dretes són els conservadors, o sigui els qui tenen coses per conservar, com deia l'il·lustre banquer Manuel Girona. Els de dretes volen conservar fortuna o poder, de manera que tant conservador és Donald Trump com un dirigent de la Xina comunista.
Soc cristià i no puc entendre la meva fe si no és des del punt de vista de l'esquerra. La caritat cristiana és tan d'esquerres com la mare Teresa de Calcuta. La figura de Jesucrist és l'antítesi del burgès de copa i cigar. Els rics no tenen pas un bon paper als Evangelis, però hi ha molts cristians de dretes i fins i tot alguns bisbes i canonges.
Hi ha alguns principis econòmics que figuren en tots els programes dels partits o forces polítiques, si en tenen: desaparició de l'atur, reducció de les desigualtats econòmiques, justícia social, solidaritat, etc. Però els qui posen tanques per tallar el pas als refugiats de Síria o l'Iraq, què són? Potser han votat les esquerres tota la vida, però actuen com una dreta reaccionària.
L'historiador Pep Termes tenia simpatia per l'anarquisme no violent, un moviment d'esquerres. Tots els catalans som una mica anarquistes. Seria sensacional viure en un món sense estat, sense lleis, en què tothom sabés que la pròpia llibertat només està limitada per la llibertat dels altres; un món en què la solidaritat fos el gran principi civil i la cobdícia estigués limitada al joc del Monopoly. Però Termes sabia que el mal existeix i arriba fins a nivells de mal pur, com en alguns comportaments dels gihadistes, com deia un bon amic.
Què passaria si demanés el nostre vot el president del Reial Madrid, un sant baró? Algú s'ha llegit el programa econòmic dels grups polítics que es presenten? Quan escolto una tertúlia –baralla– política a la televisió o a la ràdio em vénen ganes de fer-me ermità a Montserrat. Els meus líders són Artur Mas i el fill del pastisser d'Amer, però voldria ser amic de tots els altres, sempre que respectin la nostra dissortada pàtria.
