És difícil guanyar diners
Aquesta afirmació és una veritat com un temple, però hi ha algunes persones –poques– que no tenen dret a fer-la. Entre elles Ana Botín, presidenta del Banc Santander, i Francisco González, president del BBVA, que s'han manifestat en aquest sentit, donant la culpa als tipus baixos d'interès. Per a la immensa majoria de la població, guanyar diners vol dir tenir els diners suficients per acabar el mes sense tenir un infart o sense la necessitat de reduir el consum de proteïnes, i augmentar el d'enciams, molt adequats per a una dieta rigorosa. Quan un banquer diu que és difícil guanyar diners es refereix al fet que amb interessos de prop del 0% el seu marge de benefici s'aprima d'allò més, que les autoritats no li deixen carregar comissions sobre operacions realitzades o gravar la disposició d'efectiu en un caixer automàtic amb una targeta de la competència.
El que em preocupa és que aquesta dificultat que tenen els banquers per guanyar els mateixos diners que l'any passat o una mica més, per no quedar malament davant dels seus accionistes i veure baixar la cotització de les seves accions a borsa els impulsa a fusions amb bancs que treballen, més o menys, en la mateixa àrea. Amb la suma d'operacions dels dos bancs podran reduir despeses, tancar oficines i jubilar anticipadament una persona de 55 anys, just després que el seu funcionari hagi corregut una marató de 42 quilòmetres i escaig i hagi guanyat el campionat d'escacs del seu ateneu. Al marge de les malifetes que els bancs fusionats puguin fer en la seva estructura d'oficines o de personal, fan un pas endavant en un procés de reducció continuada del nombre de bancs, que convertirà els que quedin en uns dinosaures que mengen carn de polítics i d'estructures econòmiques per sobreviure. Dit d'una altra manera: els bancs com més grans ja no poden caure o fer fallida –too big to fail–, mentre que el seu poder polític pot fer trontollar governs democràtics.
La premsa ha informat que el Banc Sabadell i el Banco Popular han fracassat en l'intent de fusionar-se. Desconec qui hauria estat el vencedor, però versemblantment la seu social hauria passat del Vallès Occidental a la Castellana de Madrid.
Catalunya necessita, com a mínim, dos bancs amb cara i ulls, que guanyin diners, els costi o no. El Sabadell n'és un i l'altre és CaixaBank. El que no sé quin paper farà en el primer banc és el senyor Lucena, fins ara amb responsabilitats executives de primer nivell en el PSC-PSOE i ara director financer del Sabadell. Per l'experiència que tinc de 23 anys treballant en un banc, sé que és incompatible un càrrec d'alt nivell en una entitat financera i la militància en un partit d'arrel obrera.
Torno als bancs dinosaures. Si seguim en aquesta línia m'imagino que el nét de George Orwell, que va escriure llibres com Homenatge a Catalunya i 1984, l'any que considerava que ja estaríem en un manicomi controlat, pot gosar escriure una rèplica amb el nom de 2050, per exemple.
Els desitjo sort, si fos així. Però confio que en aquest món globalitzat es mantinguin bancs com el de l'Empordà o el del Països Catalans.
