El frau fiscal
El frau fiscal només comença a tenir sentit a Catalunya amb la democràcia, a final dels anys setanta del segle passat. Defraudar a la dictadura franquista era la resposta individual a una acció de govern que no et respectava. Potser aquesta actitud no era gaire ajustada a la realitat, perquè la dictadura també feia carreteres i tenia hospitals. Però per a la majoria de la gent, començant pels empresaris i acabant amb els estudiants, transgredir les regles fiscals era una petita revenja del govern que feia i desfeia sense demanar mai la teva opinió.
La democràcia va imposar un canvi d'actitud. Un govern escollit lliurement i seguint les normes dels sistemes democràtics està obligat a pagar pensions als jubilats, mantenir una sanitat pública i general, tenir escoles públiques, mantenir unes línies de comunicacions, pagar una policia, etc. Els ciutadans, a canvi, tenim el deure de pagar aquestes despeses públiques. Aquest sentiment és fàcil d'entendre, però difícil en la seva aplicació. Els catalans som uns murris, no exigim la factura amb IVA si ens el podem estalviar i la defraudació no ens amoïna. El que ens pot amoïnar és rebre la temuda carta de l'Agència Tributària. Estic dient que un català, en moments com els actuals, de crisi encoberta o de crisi a la vista de tothom, no té cap escrúpol pel que fa a l'incompliment d'un deure civil, sempre que cregui que no el descobriran. Un fet cada cop més difícil. Quan tens la plena seguretat que l'administració sabrà el teu pecat, et converteixes en un exemple per a tothom. A la força, et pengen, diuen.
El frau fiscal no és acceptable ara en cap cas. No em mouré d'aquest principi, però aprecio que hi ha determinats fets que creen la ira del contribuent i redueixen la seva disposició a complir com un bon ciutadà. Una persona que utilitza sovint les línies de rodalies de Renfe sap que aquesta entitat pública no li està donant el servei que ell ha pagat amb els seus impostos. D'exemples com aquests n'hi ha molts a Catalunya. Un ministre de Transports va tenir la barra de dir no fa pas gaire que “als catalans els agraden les autopistes de peatge”. Era com dir-nos que som uns beneits.
Un altre element que trobem en el cervell del català és que és un fet que només es dóna a l'Estat espanyol. El poder de l'Estat el veiem molt proper, però en canvi el poder en si mateix ens queda molt lluny. Els espanyols no volen ser manats per catalans, ens diuen. I tenen tota la raó. No hi ha hagut cap català a cap de govern en els darrers 150 anys i en canvi n'hi ha de la resta de comunitats espanyoles, començant per la basca. Los chicarrones del Norte resulten simpàtics als madrilenys, però no “estos catalanes tan suyos”.
Els espanyols s'ho haurien de fer mirar davant d'aquesta mostra de desamor. Segur que els catalans també tenim una part de culpa, però la marginalització catalana del poder espanyol diu més en una pàgina que les cinc-centes que han dedicat savis espanyols per explicar les diferències entre Espanya i Catalunya.
