‘De las piedras...'
Ens cal astúcia,
una prudència compatible amb
la gosadia
Durant el segle XIX es va popularitzar la dita “Los catalanes, de las piedras hacen panes.” És segurament el millor elogi que se'ns ha fet des de les terres veïnes, que no s'han distingit precisament en tractar-nos bé. Potser només era l'afirmació d'una realitat visible. Una afirmació que subratllava la pobresa del territori català. Era un territori escrostonat, amb vies de comunicació que havien de creuar muntanyes i saltar barrancs, amb poques planes. A Catalunya només destacava el comerç marítim, gràcies a una façana de 300 quilòmetres de mar. Però no tenia ports. El de Barcelona és totalment artificial i no es va construir fins a començaments del segle XX, gràcies als estalvis dels barcelonins. El mar Mediterrani era poca cosa més que un llac gran. L'interior de Catalunya oferia bonics paisatges, però de paisatges no es pot viure. Era un país trencat i sec, poc apte per als grans conreus agrícoles. El que avui dia és la zona fruitera de Lleida era la continuació dels Monegros aragonesos
La transformació de les pedres en pans serà el resultat d'un procés accelerat entre 1830 i finals del segle XIX. Setanta anys poden semblar molts, però són pocs si estem parlant d'un canvi revolucionari. S'ha escrit força i molt bé sobre aquest període fonamental per la nostra història, la base de la Catalunya moderna. Jo voldria destacar dos aspectes, assumits per la comunitat catalana del moment, que són perfectament vàlids en l'actualitat.
El primer és la curiositat. El curiós és la persona que es fa moltes preguntes: qui sóc, on sóc, què fem, què fan els nostres veïns, què en puc aprendre, què podríem fer... El curiós no és mai orgullós, perquè s'adona que el seu talent natural no és ni superior, ni inferior al dels altres. Si vol mantenir contacte amb els que no formen part de la seva comunitat, n'ha d'aprendre la llengua, conèixer-ne els costums. Aprofitar tot allò en què els altres destaquen. Facilitar la barreja de sangs. Procurar ser els millors, però no pas perquè ja ho som, sinó perquè hem aconseguit ser-ho i si badem podem perdre tot el guanyat. L'antítesi de la curiositat és la d'aquell que es tanca a la seva fortalesa i menysprea els altres. Els catalans actuals som curiosos en general. No hem de patir per aquest costat.
L'altre aspecte dels nostres avantpassats, que van transformar el país, era la confiança en ells mateixos. Una virtut fonamental en un estat centralista, com era Espanya al segle XIX i ho és al segle XXI. Si Manuel
Girona hagués esperat els ajuts de l'estat per construir el canal d'Urgell, només menjaríem figues de moro, procedents de Tàrrega, Mollerussa o Balaguer.
I el port de Barcelona s'hauria construït 30 anys més tard i avui dia seria de segona categoria.
Un estat centralista pot ajudar, pot deixar fer i pot frenar. Ajudar, no ha ajudat mai. Durant el segle XIX va deixar fer. I des de fa
anys, en dictadura i democràcia, ens frena d'allò més, sigui amb els ministeris econòmics o amb el Tribunal Constitucional, si fa falta. Si perdem la confiança
en nosaltres mateixos estem perduts.
Però un cert miracle s'ha
produït a la comunitat catalana en els darrers anys. Hem de demanar més confiança en nosaltres mateixos i actuar amb una barreja d'astúcia, de prudència compatible amb una certa gosadia, però sobretot fer un esforç per reforçar la nostra comunitat. I tornarem a fer pans amb les
pedres.
