editorial
Un veritable servei essencial
Les noves polítiques culturals hauran de tenir més un efecte de multiplicació que de suma, per implicar més els ciutadans
Les estremidores escenes d’actors demanant feina a través de Twitter o entrant a treballar al torn de nit d’una empresa de components; de mestres de música fent una plantada silenciosa a la plaça Sant Jaume o, ja amb un tarannà més humorístic, d’un celebrat escriptor fent una queixalada a un llibre, ens han alertat de com de vulnerable és l’ecosistema de la cultura, abans, durant i després de la depressió econòmica que ha acompanyat la pandèmia.
La covid-19 ha exposat amb cruesa extrema problemes que havien esdevingut estructurals. De fet, poques setmanes abans del confinament, el sector cultural es manifestava perquè les administracions públiques destinessin un 2% dels pressupostos a la cultura. És clar que cal enfilar-se als estàndards dels països que ens envolten, si de debò volem que es mantinguin els circuits d’exhibició de tota mena d’espectacles, la programació d’exposicions als museus, la producció audiovisual i l’edició i distribució de llibres, però potser caldrà afinar bé perquè unes noves polítiques culturals tinguin més un efecte de multiplicació que de suma, és a dir, que serveixin per esperonar el ciutadà que tasta cultura en tots els seus àmbits a esmerçar més recursos del seu pressupost familiar en béns i serveis culturals, ha de prendre consciència de què pot fer ell per la cultura, que li reporta coneixement i emocions. Així doncs, polítiques d’incentiu, a través de, per exemple, bonificacions de cultura, hauran de tenir més pes en els temps a venir, així com anar més lluny en l’impuls, a través de la desgravació fiscal, del mecenatge, per tal d’implicar més el sector privat en el manteniment de les diverses xarxes culturals.
No hauríem d’oblidar, així mateix, que els professionals de la cultura, des de sempre lliurats a una condició d’autònom sense protecció, han de tenir escuts per poder afrontar en tot moment els alts i baixos d’una professió sotmesa a la discontinuïtat. Un veritable estatut de l’artista hauria de mantenir una prestació perquè el professional de la creació pugui suportar els períodes d’inactivitat.
Els gestors també tindran la missió d’anar a l’arrel estructural, i educar els escolars de demà en el gaudi de la cultura perquè en siguin plenament partícips, així com veure com d’estratègic pot ser per al desenvolupament territorial explotar béns i serveis culturals, concebuts com a base de l’atractiu turístic.
