Una comunió remoguda

La de Barcelona i el Mobile World Congress (MWC) no ha estat una relació precisament serena i impertorbable. I és que pràcticament des de la primera edició que es va fer aquí, el 2006, hi ha hagut algun element pertorbador –una vaga per aquí, un rumor interessat per allà...– que ha generat una sensació larvada d’inquietud al voltant de la continuïtat del congrés. I és que Barcelona –o, més ben dit, les seves forces vives– no ha deixat de patir per una eventual marxa sobtada d’un esdeveniment que té un impacte econòmic més que llaminer –uns 500 milions d’euros només el 2019–, que posiciona l’urbs al món i que actua com a catalitzador per incentivar la creació, i també l’arribada, d’empreses del sector tecnològic.

El brogit al voltant del MWC ha vingut des de tots els flancs imaginables. Els accessos al recinte firal de l’Hospitalet, per posar-ne només un exemple, van ser motiu d’un primer torcebraç, i GSMA, l’organitzadora, no es va suavitzar fins a l’entrada en servei del ramal de la línia 9. Les diverses vagues, sobretot del transport públic, que s’han anat encadenant han estat un altre element que va atiar el foc d’un suposat desassossec creixent del Mobile respecte a Barcelona, i possiblement va tenir el seu punt culminant amb l’aturada al metro en plena edició del 2019. Només cal repassar l’hemeroteca d’aleshores per constatar que el malestar dels gestors de l’esdeveniment, ambl’incombustible John Hoffman al capdavant, va ser monumental. Des de l’esfera política, també hi ha hagut episodis que han ennuvolat una relació que de portes enfora sempre s’ha volgut vendre, però, com a plàcida. Un dels quals va ser l’arribada d’Ada Colau a l’alcaldia el 2015, amb un discurs que qüestionava alguns aspectes del congrés. El matís, o rectificació, però, va arribar en qüestió de dies, tan bon punt algú va començar a ensumar el cost polític que suposa, o pot arribar a suposar, tenir el Mobile de cul quan un governa Barcelona. L’auge del procés sobiranista també va ser aprofitat per certa premsa per alimentar la tesi de la desafecció, fins al punt de donar gairebé per fet que el MWC pensava emigrar, per aquest ordre, a Milà, Munic o París. Més tard, Madrid, amb Díaz Ayuso al capdavant, va arribar a jugar molt fort, i molt, també per endur-se’l.

La renovació del contracte, primer fins al 2023, i fins al 2024 després, va servir per temperar els ànims. El missatge que l’esdeveniment es volia quedar refermava, en negre sobre blanc, allò que Hoffman sempre havia proclamat en públic, però també en privat, i és que, malgrat tots els avatars, la capital catalana sempre ha estat la seva primera opció. En aquest punt, però, arriba el 13 de febrer del 2020. De la Xina se senten notícies encara difuses sobre un virus estrany, i grans marques com ara Intel LG, Nokia i Ericsson fan saber que no seran a Barcelona. El MWC es cancel·la. Alguns, començant per ministres espanyols, ho atribueixen a confabulacions entre xinesos i americans, però els més espavilats assenyalen que, si això de la covid fa tirar enrere el congrés, la cosa deu ser seriosa. Fins al punt de posar-ne en risc la continuïtat futura, aquí i arreu, tot i que ara tindrà fins al 2030 de marge per remuntar. I Barcelona respira més alleugerida. O ni amb l’anunci d’ahir ho farà...