“El suport públic és clau per gestar un sector tecnològic”

Estem tensos, com molta gent, perquè els recursos provinents de Catalunya i Espanya han baixat i això fa que tinguem problemes.

Han abaixat tant els públics com els privats, i potser aquests últims, més. L'Icfo és una barreja de centre de recerca bàsica i de recerca aplicada. De la recerca bàsica n'obtenim molts recursos de Brussel·les, que està augmentant les dotacions, i de fundacions privades, com la Tempelton i la Cellex. Per això, en aquest àmbit ens va bé. En canvi, patim més en la part de la recerca aplicada, perquè es nodreix bàsicament de recursos industrials d'empreses espanyoles i internacionals. Les empreses internacionals han augmentat la seva inversió a l'Icfo aquests anys. En canvi, la col·laboració amb les empreses espanyoles ha baixat progressivament. La part positiva és que el govern català ha fet un esforç i ha mantingut la seva aportació. En conclusió, si no estiguessin tan abocats a buscar recursos en el món patiríem molt més del que patim.

S'han de fer totes dues. Però si les empreses no en fan és perquè tenen una raó. Les petites i mitjanes, que arreu del món són les que fan més recerca, necessiten el suport públic. El fet és que el CDTI (Centre per al Desenvolupament Tecnològic Industrial), que és on la gent va a buscar recursos, durant un temps ha tingut polítiques molt restrictives. D'aquesta manera, empreses que haurien volgut fer recerca no han pogut perquè ho havien de fer només amb recursos propis.

Cellex dóna recursos a molta gent i nosaltres som un més. És una fundació molt orientada a resultats i persegueix l'excel·lència. La seva aposta és que a Catalunya es faci recerca de nivell mundial, que vingui talent d'arreu i que es generi un entorn propici per a la formació de les noves generacions. Com a la Masia del Barça, un lloc on s'aprengui molt. Això, a l'Icfo, ho tenim.

Hem tingut molta sort.

És un fet objectiu: hem tingut sort i unes condicions per aprofitar-les. La nostra missió és pública però tenim una estructura de funcionament que no és merit de nosaltres sinó de qui ens va crear, i que és molt semblant a la que pots trobar arreu del món en institucions com el MIT, Stanford o el Caltech. Es basa en un únic ingredient: contractar investigadors molt bons, excepcionalment bons, com més bons millor i proporcionar-los laboratoris de primera línia per tal que al cap d'un any puguin competir amb qui sigui del món. Com que són molt bons, al cap de poc temps ja estan in business.

Bé, en condicions de captar diners de Brussel·les, dels Estats Units o d'empreses, difícils d'aconseguir si no ets molt bo.

Barcelona ajuda molt, però si a Messi li fan una oferta d'un club de futbol que no té la possibilitat de jugar la Champions, no hi anirà, perquè ell vol guanyar la bota d'or i jugar amb uns companys del seu nivell. L'important per nosaltres és estar segurs que la gent té les coses que li calen. A l'Icfo tenim molts pocs investigadors de plantilla, en podríem tenir molts més, però en tenim pocs perquè ens volem assegurar que tenen els recursos necessaris per poder competir.

Està entre els bons. Si preguntes a qualsevol expert de fotònica del món que et digui els deu centres de referència l'Icfo en serà un. Perquè tenim gent molt bona.

El model de recerca de Catalunya ja és aquest en una part del sistema, que són els centres de recerca. De centres com l'Icfo n'hi ha un bon grapat, i que siguin referència mundial, una mitja dotzena en camps com la genòmica, la biomedicina, la química, la bioenginyeria o la nanotecnologia. Som centres públics però molt orientats a la missió i a un funcionament molt àgil. Quan hi ha una empresa que té un projecte en una àrea en què som experts i l'empresa ha d'anar ràpid, l'Icfo pot reorientar-se internament per respondre a aquesta urgència.

Sí que hi ha una bretxa, però mentre no sigui una desconnexió és el que ha de ser. Part de la gràcia és que hi ha empreses d'aquí que de l'Icfo no en treuen tecnologia tangible, sinó orientació: cap on van les coses, cap on va el meu sector al cap de quatre anys. Perquè l'Icfo va cap a les fronteres, es mou cap on es mou el món i, per tant, hi ha empreses que a través de l'Icfo tenen aquest contacte sobre el que passarà demà. Si un centre com l'Icfo només fes tecnologia d'interès per a les empreses que hi ha, seria més interessant que aquesta recerca es fes dins d'aquesta empresa.

Algunes empreses sí que ho són. De fet, n'hi ha alguna que ven productes que sense el nostre ajut no el podrien tenir. També he de dir que el sector industrial de fotònica a Espanya no és dels més grans d'Europa, i que al davant hi ha Alemanya, França, Itàlia o Escòcia. Espanya tenia un subsector capdavanter que era el fotovoltaic, però ara ja no ho és. Ara amb les noves regulacions aquestes empreses tenen problemes. També ha passat que als anys vuitanta i noranta teníem més indústries manufactureres, que han anat tancant perquè era més fàcil fer diners en altres sectors, com ara la construcció.

Si una part dels diners que van anar al totxo s'haguessin dedicat a fer empreses tecnològiques, ens lluiria més el pèl.

Doncs ja que no hem estat capaços de crear empreses tecnològiques als últims 12 anys, posem-nos-hi seriosament i fem-les ara, i que d'aquí a dotze anys puguem crear o ajudar a consolidar un sector tecnològic potent. Es pot fer. Per exemple, un sector molt important en aquests dos anys que venen és tot el tema de les smart cities, en definitiva, tot allò que faciliti la vida de les persones, perquè Europa hi dedicarà molts de diners. Si som capaços de captar una part d'aquests recursos i donar suport a les empreses que sorgeixin, d'aquí a dotze anys podem tenir un sector molt potent.

És un drama que no tinguem empreses que puguin absorbir els joves qualificats, que s'han de buscar la vida fora. És una fita col·lectiva que requereix l'impuls públic i el privat. Això lliga amb el que deia abans. Sóc molt crític amb les polítiques industrials del govern espanyol i, concretament, del CDTI. Arreu del món –incloent-hi els EUA i Israel, on hi ha moltes empreses tecnològiques– en algun moment hi va haver impuls públic potent. Silicon Valley es va aguantar durant molts anys amb diners públics.

No, no és aquesta. Però dir a una empresa que inverteixi en R+D+I sense un ajut public sòlid en algunes àrees és difícil.

Suma.

En el sentit que contribueix a fer una societat econòmicament saludable. Un as que tenim aquí és el bon clima i el know how en temes de lleure; aquests avantatges s'han d'aprofitar al màxim i que hi hagi empreses que es guanyin molt bé la vida i que paguin impostos i que facin que la dinàmica de la societat funcioni. Aleshores ja és feina dels governs o del sector privat dedicar part d'aquests recursos a altres coses. Renunciar a un sector que funciona i que funciona molt bé seria un error colossal.

Eurovegas potser no. Però el lleure sí, amb els seus límits.

A l'Icfo estudiem les possibilitats que ofereix la llum en tres camps: la llum per fer energia, la llum per transportar o presentar la informació, i la llum per la salut, bàsicament en la diagnosi.

Estem treballant en dispositius que permetin detectar biomarcadors de malalties futures. Es tracta de trobar coses que passen a dins del cos amb tècniques poc invasives i que als metges els pot indicar alguna cosa abans que sigui greu. És una tecnologia que pot estar al servei dels metges però també d'experts del sector alimentari i de molts altres camps. A través de la llum es podran detectar mínimes quantitats de contaminació.

En el camp de la informació estem explorant les fronteres del grafè per fer millors càmeres, circuits electrònics més eficients per als mòbils i pantalles amb noves prestacions com ara que no siguin rígides, i que es puguin doblegar i ficar a la butxaca.

Ho intentem evitar. Per això, els centres com l'Icfo necessitem dos ingredients per tenir èxit: tenir molt bones idees pròpies però també el feedback de les empreses. Nosaltres podem fer tecnologies cada cop més bones però potser hi ha coses que al mercat no interessen. No ens hem de guiar només per la utilitat d'una nova tecnologia, sinó per si és comercialitzable o no.