Motor

Un volcà d'emocions

Motor. GP de Catalunya. El Circuit de Catalunya, un clàssic insubstituïble en el mundial, acull el seu 21è gran premi. Moto 2 s'ha convertit en la categoria més atractiva del campionat

El moto­ci­clisme en la seva màxima expressió, en una pista d'alta velo­ci­tat. El Cir­cuit de Cata­lu­nya ho té tot a punt per ser l'esce­nari del dis­setè Gran Premi de Cata­lu­nya. Amb les qua­tre edi­ci­ons del GP d'Europa dis­pu­ta­des abans del 1996, el traçat català s'ha fet un lloc al cos­tat dels grans esce­na­ris de la velo­ci­tat. Al cos­tat de pis­tes com Assen –en el calen­dari des de l'inici del mun­dial, el 1949–, Brno (34 edi­ci­ons), Doning­ton (25) i Jerez (24). En el calen­dari actual no hi ha cap més cir­cuit amb tants grans pre­mis con­se­cu­tius.

Superada l'excepció noc­turna de Qatar i la impre­vi­si­bi­li­tat pri­ma­ve­ral de Jerez, Esto­ril i Le Mans, Cata­lu­nya posa punt final a la fase de temp­teig i obre la porta a la lluita sense con­ces­si­ons pel cam­pi­o­nat en una fase tre­pi­dant, amb sis cur­ses en vuit set­ma­nes –en el cas de Moto GP– que segur que mar­ca­ran tendència abans d'enca­rar la segona mei­tat del cam­pi­o­nat.

La nova cate­go­ria reina

Moto GP és el súmmum de la potència, de la velo­ci­tat, de la tec­no­lo­gia i dels pres­su­pos­tos. Però ha dei­xat de ser la cate­go­ria més atrac­tiva per a l'afi­ci­o­nat. Aquesta és ara Moto 2, i més per als cata­lans, que tenen dos pilots del país en els dos pri­mers llocs del cam­pi­o­nat sepa­rats per només un punt. De Marc Márquez i el seu acce­le­rat i acci­den­tat procés de madu­ració ja s'espe­rava, però de Pol Espar­garó, no tant.

Pol i Marc. Suter i Kalex. Cata­lu­nya Caixa Rep­sol i Pons 40 HP Tuenti. Dues mane­res d'arri­bar allà mateix. L'explo­siu Márquez seria líder si no hagués cai­gut en el traïdor asfalt de Le Cas­te­llet, on Pol va treure la cal­cu­la­dora i va com­pe­tir amb aque­lla prudència –exces­siva a ulls d'alguns– que tot campió en potència té en alguna cursa durant la tem­po­rada.

El ter­cer home és Tho­mas Luthi. El suís només ha bai­xat un cop del podi. Farà 26 anys i és la seva onzena tem­po­rada en el mun­dial. Car­tes més que sufi­ci­ents per con­si­de­rar-se el can­di­dat de l'experiència. Hi ha molts altres pilots capaços de pujar al podi. Fins i tot de gua­nyar cur­ses. Andrea Ian­none és un corcó. Scott Red­ding algun dia hau­ria de dei­xar de ser l'espe­ci­a­lista d'una sola volta. En qual­se­vol cas, els dos títols de Moto 2, tant el de Toni Elias com, sobre­tot, el que va gua­nyar Ste­fan Bradl l'any pas­sat, s'han deci­dit per regu­la­ri­tat.

A Cata­lu­nya el fac­tor local el mar­quen també Tito Rabat i Toni Elias. Rabat, amb al mateix mate­rial que Espar­garó, pro­me­tia molt en la pre­tem­po­rada, va bri­llar a Qatar i després ha cai­gut en un sot –només ha sumat els punts de l'onzè lloc a Le Mans–, però té les con­di­ci­ons per sor­tir-ne. El cas d'Elias és dife­rent. El pri­mer campió de Moto 2 no acon­se­gueix reduir la diferència amb els més ràpids.

EL PES DELS GALONS

De pilots ràpids n'hi ha un munt en les categories d'accés al mundial. Que puguin ser campions ja n'hi ha molts menys. Tot just fa un any de la seva primera victòria en el mundial, i Maverick Viñales ja és, per tothom, el màxim candidat al títol. Res a veure amb el 2011, quan tot el que fes estava bé. El pilotatge i les victòries d'un any enrere són una motxilla que cal saber carregar, perquè quan se situa el llistó tan alt, millorar no és fàcil. I menys si tens 17 anys i el rival és un gat vell com Sandro Cortese, amb 22 anys i set temporades d'experiència. El cos a cos entre tots dos a Estoril i l'esbroncada de Viñales al final de la cursa són signes inequívocs que ja se sent investit d'autoritat i que reconeix l'alemany com el gran rival. Que Louis Rossi, guanyador a Le Mans, s'enganxés a la lluita pel títol seria una sorpresa. Àlex Rins ha donat mostres d'una maduresa impròpia. Va ser capaç d'assegurar els punts a Jerez i va recollir el premi a Le Mans.
Em sento molt vinculat a aquesta cursa perquè és casa meva. I arribo il·lusionat pel lideratge
Jorge Lorenzo
La pressió per guanyar el títol hi és, però aquesta és una pressió bona i que com a pilot t'agrada sentir
Marc Márquez
La il·lusió per córrer a casa és enorme. Sents com la gent t'empeny, i és important saber estar calmat
Pol Espargaró

Aquest any hi seran tots

Moto GP continua el seu procés de transició cap a un futur on no hi haurà Casey Stoner. És l'última oportunitat de veure en directe l'australià en una categoria en la qual aquest cop no faltarà ningú, després de les absències per lesió de Dani Pedrosa l'any passat i de Valentino Rossi el 2010.

Stoner confessa que l'anunci de la retirada l'ha alliberat. Però no li ha proporcionat un plus de velocitat. L'home del moment és Jorge Lorenzo. És el més consistent. O guanya o acaba segon i amb una moto que, si bé és homogènia de xassís, està un punt per darrere pel que fa a competitivitat. Stoner sempre és ràpid i esdevé un huracà quan tot li ve de cara (Estoril) però de tant en tant punxa (Le Mans) i això són punts a final de campionat. Lorenzo i Stoner són els únics pilots que no han baixat del podi en el campionat. De fet, la resurrecció de Valentino Rossi a Le Mans és l'únic que ha impedit que els quatre podis fossin els mateixos amb l'ordre canviat. El veterà italià és el pilot amb més victòries al Circuit de Catalunya (nou). A Le Mans va tornar el millor Rossi però, tot i els seus nou títols, necessita una revàlida en una cursa sense presència de l'aigua.

Dani Pedrosa s'ha passat un any buscant la seva identitat des de la fractura de clavícula d'ara fa un any a Le Mans. Té moto per aspirar al títol però necessita un punt d'inflexió i el Circuit de Catalunya –on ha guanyat en les tres categories– és un escenari propici.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.