TAQUIGOL.

ÀLEX SANTOS

Ens queda la lliçó del treball

a l'alça

Un altre Barça que esclafa. Camina paral·lel al Barça de Guar­di­ola el de bàsquet, que fa por. Fet amb els matei­xos mate­ri­als que han fet campió el de fut­bol (tre­ball i rigor), a l'equip de bàsquet –per mà d'un home res­pec­ta­ble, Xavi Pas­cual– no se'l pot per­dre de vista, perquè apunta alt. D'entrada, i com si es tractés d'un altre par­tit de traca i moca­dor al Ber­nabéu, va escla­far el Madrid a Vis­ta­le­gre: pri­mer títol honorífic de la tem­po­rada.


Sosté Pep Guar­di­ola que tanca els entre­na­ments als mit­jans de comu­ni­cació perquè a la premsa no li interessa la seva feina i sí els detalls que al camp de tre­ball esde­vin­guin després, posats en la gran ama­nida d'un tele­notícies o bé d'una tertúlia o un diari, supo­sa­des infor­ma­ci­ons que li aca­bin gene­rant un pro­blema en l'opinió pública i al ves­ti­dor. Té part de raó, només part de raó, perquè de no tenir cap interès infor­ma­tiu, els entre­na­ments van començar a gene­rar cert atrac­tiu en el moment en què, a banda de ser­vir de recur­sos visu­als, podien sug­ge­rir l'inici d'una gran notícia. Aquest any podria que­dar de la següent manera: l'hem vis­cut i l'hem vist amb els nos­tres pro­pis ulls i no cal que ningú ens l'expli­qui. I de ben segur que el sabríem expli­car, però de manera incom­pleta, perquè hi ha massa llocs on no hem estat.

És una llàstima que no puguem assis­tir a les ses­si­ons d'entre­na­ment del Barça de Pep Guar­di­ola, com abans pas­sava amb altres entre­na­dors. A un li sem­bla que, tot i poder expli­car amb pèls i senyals aquest gran 2009, no pot aca­bar d'enten­dre-ho tot si no ha vist com s'ha tre­ba­llat al labo­ra­tori extern, el del camp d'entre­na­ment, ja que en l'intern, el ves­ti­dor, sem­bla un espai difícil­ment asso­li­ble.

Mal­grat aquesta gran falta d'infor­mació que hi ha, mal­grat que la puguem intuir, ens queda un any de grans lliçons per part de l'equip de Pep Guar­di­ola, que també es pot fer exten­si­ble a la manera amb la qual ha actuat el club.

No cal anar gaire lluny per recor­dar esti­ra­bots que van ridi­cu­lit­zar més d'un cre­ient que un cop gua­nyada la lliga de cam­pi­ons, la resta de copes cau­rien pel seu propi pes, tre­ba­llant o que­dant-se de braços ple­gats. L'enti­tat també ha après dels seus exces­sos i ha pos­si­bi­li­tat un marc de tre­ball al tècnic i als seus col·labo­ra­dors perquè hagin donat el millor de si matei­xos. És el cas de la ciu­tat espor­tiva, un recinte que ha resul­tat del tot impres­cin­di­ble per tre­ba­llar de la mateixa manera i en el qual Guar­di­ola sem­pre hi va creure, fet pel qual l'actual direc­tiva va fer el pas defi­ni­tiu en adap­tar-la al pri­mer equip.

Són aques­tes coses que també for­men part del recull de lliçons que ens deixa aquest any 2009, a par­tir del qual se'ns pro­dui­ran en el futur imat­ges d'aixe­ca­ment de copes i vells records de plors i emo­ci­ons, però sem­pre sense obli­dar que la gran lliçó ja està escrita amb foc per als que vin­guin després: si no es tre­ba­lla amb el màxim de pro­fes­si­o­na­li­tat i passió no hi ha res a pelar, i menys al Barça.


de bai­xada

Un any per obli­dar. Va resul­tar col­pi­dor escol­tar l'altre dia el pre­si­dent de l'Espa­nyol, Daniel Sánchez Lli­bre, com aco­mi­a­dava l'any dient que havia estat per obli­dar. El gran somni de tenir casa nova s'ha con­ver­tit en una mot­xi­lla en forma de deute que no dei­xarà dor­mir més d'un durant anys. Pen­jat de la gestió d'un cen­tre comer­cial i pen­dent que el fut­bol no torni a fer la guitza, entra l'Espa­nyol en el 2010 amb més pors que som­nis.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.