JUGANT DE MEMÒRIA

EDUARD BOET

El «cas Tamudo»

No sé si els ha pas­sat també a vostès, però aquests dies quan pre­gun­tes a un peri­quito sobre el cas Tamudo, o abaixa el cap o mira cap a una altra banda com si sentís ploure. És evi­dent que el con­flicte que s'ha gene­rat amb el davan­ter ha fet, o està fent encara, molt de mal a la família blanc-i-blava. El que està pas­sant amb Tamudo crec que no té pre­ce­dents: una soci­e­tat espor­tiva con­tra un dels seus símbols. Des de fora de l'enti­tat, que és des d'on avui, amb tots els res­pec­tes, m'atre­veixo a escriure aques­tes línies, el cas sem­bla prou clar. No recordo mai que un club, amb el seu pre­si­dent al cap­da­vant, hagi actuat amb aquesta con­tundència i clare­dat. Es fa difícil no enten­dre la posició de la direc­tiva davant les inten­ci­ons expres­sa­des pel repre­sen­tant del juga­dor. Perquè, el juga­dor, que hau­ria tin­gut l'opor­tu­ni­tat de recon­duir la situ­ació, crec jo, i no ho ha fet. No sé si és perquè no n'ha sabut o perquè ell mateix, o el seu repre­sen­tant, no han vol­gut.

La imatge que es té de Raúl Tamudo, tot i accep­tant que és un noi exa­ge­ra­da­ment reser­vat, és la d'un fut­bo­lista inte­gradíssim en el seu club. Des que, sent un mar­rec, va fer un gol deci­siu per sal­var l'Espa­nyol a Ala­cant un dia que Paco Flo­res el va fer debu­tar en un par­tit de lliga con­tra l'Hèrcu­les, fins als últims gols, crec que va ser en el dar­rer par­tit de la tem­po­rada pas­sada, cele­brats amb un sen­tit petó a l'escut de la samar­reta.

De la meva etapa de peri­o­dista espor­tiu en actiu con­servo una immensa admi­ració per Joan Golo­bart, com a espor­tista i com a per­sona. Una admi­ració que avui faig exten­si­ble a la seva con­dició de comen­ta­rista. He seguit amb atenció les seves refle­xi­ons sàvies i equi­li­bra­des a la premsa i a la ràdio sobre el cas. La con­clusió final que n'he tret és la d'una invo­cació a la resig­nació que l'assumpte de Tamudo no és més que la cons­ta­tació que l'Espa­nyol està con­dem­nat al fet que la seva història esti­gui plena d'obs­ta­cles que al final, gràcies a aquest sen­ti­ment que dóna força al club, s'aca­ben superant, com s'ha pogut com­pro­var al llarg dels 109 anys de l'enti­tat.

Quan, com deia al prin­cipi, els afi­ci­o­nats espa­nyo­lis­tes rebut­gen que se'ls parli de Tamudo, inde­pen­dent­ment de les dis­crepàncies sobre qui té la culpa de tot ple­gat, en el fons hi ha una decepció, crec que bas­tant com­par­tida, pel mateix juga­dor i la seva acti­tud. Entenc que molts espe­ra­ven que el davan­ter de Santa Coloma fos una mica un Sol­sona, un Golo­bart, un Moli­nos, un Marañón, un Toni, un Màgic Díaz o un de tants que han demos­trat por­tar l'espa­nyo­lisme a la sang. Un de tants juga­dors que, inde­pen­dent­ment del seu nivell, van fer i han fet espa­nyo­lisme dins i fora del camp. I, lamen­ta­ble­ment, les poques imat­ges que tenim de Tamudo fora del camp són aque­lles que ens ofe­reix la tele­visió fugint a corre-cuita cap a casa en el seu cotxe amb els vidres fumats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.