JOAN ESTRUCH I CLARA FONS
AUTORS DE 'FILLS DEL CONCILI. RETRAT D'UNA GENERACIÓ DE CAPELLANS'
“Els capellans joves han girat full al Concili Vaticà II”
Els sociòlegs Joan Estruch i Clara Fons entrevisten tretze dels sacerdots que més van lluitar per estendre a Catalunya les idees del Concili Vaticà II
Tots ells han viscut la il·lusió que va comportar el concili i el desencís posterior
Coincideixen a afirmar que va ser Joan Pau II el que va enterrar l'obertura de l'Església
El llibre parla d'una època que s'acaba.
És la constatació que hi ha un període important i significatiu de l'Església catalana que està arribant a la fi.
El Concili Vaticà II va il·lusionar una generació que després va rebre una bona patacada.
Un dels capellans ens deia: “Tota la meva vida de capellà ha estat primer una gran il·lusió amb el concili i una gran decepció després.” Diria que aquesta frase resumeix molt bé l'esperit amb el qual ens han parlat la immensa majoria dels entrevistats.
Què esperaven del concili?
El concili va aixecar una gran eufòria, un entusiasme desfermat. Molts capellans admeten que al principi no sabien què esperar-ne, però que ràpidament van veure que aquest era el pas que s'havia de fer, que l'Església havia de canviar de rumb. S'havia d'anar cap a una direcció que ja havia estat apuntada per una sèrie de teòlegs, gent que les havia passat magres en els darrers anys de Pius XII i que propugnava l'obertura. Aquells teòlegs van acabar sent protagonistes del concili: assessors dels bisbes que més sintonitzaven amb les idees renovadores de Joan XXIII.
Què il·lusionava del concili?
La idea d'“obrir portes i finestres per ventilar”. De portes endins era això: ventilar. De portes enfora hi havia dues grans idees: el treball per la unitat dels cristians, un tema molt estimat per Joan XXIII, i l'altra, fer les paus amb la modernitat: fer compatible l'Església catòlica romana de la segona meitat del segle XX amb els temps moderns.
L'Església catalana s'hi va identificar.
A Catalunya hi va haver des del primer moment molta més sintonia amb l'esperit del concili perquè Catalunya des de feia alguns anys havia estat molt influenciada pel catolicisme francès. Ara bé: la sintonia variava en funció dels diversos bisbats i hi va haver situacions en què els diversos capellans que hem entrevistat es van trobar que aplicaven el concili amb el vistiplau dels seus bisbes i d'altres que ho van fer gairebé girant-s'hi d'esquena, a contracorrent del que encara era la tendència oficial. Encara no havíem arribat a l'etapa dels bisbes catalans i l'Església catalana estava en bona part presidida per bisbes no afins a les idees renovadores.
Quan es va començar a veure que les idees del concili s'estancaven?
Els capellans més grans que hem entrevistat diuen que ja va començar amb Pau VI. Els capellans més joves situen l'inici de la fi de les idees del concili amb Joan Pau II. Ara, hi ha un moment que els va afectar tots en més o menys mesura, segons l'edat, però que els va suposar un sotrac. Aquell moment va ser aquella onada de secularització de capellans a finals dels seixanta i durant els setanta.
Citen un fet puntual que, per ells, va marcar la frenada de les idees del concili.
L'encíclica Humanae Vitae, de Pau VI l'any 1968, va ser com una galleda d'aigua freda. Amb aquesta encíclica, en un moment en què tothom volia obertura, Pau VI confirma i aferma les posicions més tradicionals de l'Església catòlica i desbarata les idees progressistes. Un altre fet que a Catalunya va ser un cataclisme és el nomenament del bisbe Marcelo González. Era el mateix any de la Caputxinada, de l'apallissada de capellans a la Via Laietana... L'ebullició és claríssima i en aquell moment surt l'Humanae Vitae, que marca un punt d'inflexió, de retrocés. Tot això va fer patir molt i va influir decisivament en l'onada de secularitzacions. Molts capellans es van sentir sols i amb el rumb canviat.
Tots els capellans coincideixen que és amb Joan Pau II que s'acaba la il·lusió; ell enterra l'esperit del concili.
Tots. Tots coincideixen que el pontificat del papa Wojtyla va ser nefast, una catàstrofe. Critiquen la seva afició a les grans reunions multitudinàries; el suport decidit als nous moviments dins de l'Església catòlica (neocatecumenals, Opus Dei, Legionarios de Cristo...); la seva estratègia política de nomenaments episcopals, que van fer molt de mal i que l'Església patirà durant molt de temps, i el fet d'afavorir per damunt de tot la docilitat dels bisbes. La crítica més dura és la dels que diuen: “Joan Pau II el Concili Vaticà II no se'l va creure mai.”
La crítica més ferotge dels capellans del concili la fan als capellans joves que hi ha ara?
Sí, és brutal. Aquesta crítica ens ha sorprès molt. Aquesta actitud de recel i profund desacord amb els capellans joves que hi ha ara en els bisbats catalans és una de les coses que no ens esperàvem. En la majoria dels casos els capellans grans tenen la sensació que els joves no volen saber res d'ells perquè els consideren representants d'un període caducat. Els acusen d'estar poc preparats, d'haver renunciat a la seva llibertat i d'estar al servei del poble, de recuperar el collet i la sotana i supeditar-se als seus superiors. Els acusen d'haver girat full respecte del Concili Vaticà II, d'estar en la línia inaugurada per Joan Pau II i de trencar, en definitiva, amb el tarannà de l'Església catalana i el país. Pels vells, els nous capellans representen tot allò que ells van combatre.