Llibertat, amnistia i...

Diumenge era un bon dia per camuflar una reu-nió política a l'església de Sant Agustí Nou de Barcelona. Corria el 7 de novembre de 1971. En total clandestinitat, un grup d'antifranquistes arribats de partits polítics, sindicats i associacions veïnals constituïen de manera oficial l'Assemblea de Catalunya –malgrat que feia dos anys de la primera trobada– i donaven un impuls a la lluita per a la fi de la dictadura. Aquell dia havia estat un diumenge mogut: milers de miners continuaven la seva vaga a Astúries; el Tribunal d'Ordre Públic firmava dures penes contra tres activistes per delicte de “propaganda il·legal”; el rector de la Universitat de Granada, el català Federico Mayor Zaragoza, presentava la seva dimissió, i el Consell del Regne prohibia fumar als autocars que no portessin cendrer. Temps era temps.

Quaranta anys després d'aquella reunió, el Parlament retrà homenatge públic a l'Assemblea de Catalunya. No hi ha prevista cap gran celebració institucional d'aquell instant màgic de la lluita democràtica. Però, almenys, la Junta de Portaveus del Parlament, a proposta d'Iniciativa, farà una declaració institucional per reivindicar la tasca d'aquells homes i dones reunits, d'església en església, per fer caure el franquisme. L'objectiu, de la declaració i un possible acte al Parlament, és reivindicar la memòria democràtica i homenatjar el vell lema “Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia”. Pel seu compte, el món independentista es reuneix a l'Església de Sant Agustí Vell, dilluns que ve, amb presència del mossèn que els acollí, per recordar la tasca feta per l'Assemblea, però pensant més a impulsar la recentment creada Assemblea Nacional Catalana. En el seu cas, l'objectiu és actualitzar el darrer punt programàtic de l'Assemblea: el dret a l'autodeterminació i cridar “Llibertat, Amnistia i –inventant– independència”.

Avui la Junta de Portaveus té previst aprovar una declaració, redactada per la diputada d'ICV-EUiA Dolors Camats, per retre “homenatge a les persones, grups polítics i entitats que van formar part” de l'Assemblea de Catalunya, tant des del seu naixement a Barcelona com durant la seva extensió arreu de Catalunya, i “en especial als que van patir detencions o repressió”. Tots els partits –amb la incògnita de Ciutadans i
el PP– votaran a favor de la declaració, tot i que potser fan algun petit retoc a la declaració.

El text, al qual ha tingut accés aquest diari, traça un fil democràtic des del “paper decisiu” dels vells
militants antifranquistes fins al
fet que “aquest Parlament pogués tornar a funcionar amb normalitat”. La declaració “encoratja” les institucions a “mantenir viva la memòria del que va ser la resistència cívica enfront la dictadura franquista”. Una petició, encara que sigui indirecta, a mantenir la flama del
Memorial Democràtic.

L'endemà d'aquella reunió clandestina del 1971 la premsa, controlada amb mà de ferro, no publicava res. Enguany partits com ICV-EUiA, hereus de l'aleshores hegemònic PSUC, i sectors independentistes, com l'anomenada Assemblea Nacional Catalana, no volen que l'efemèride passi desapercebuda. El Memorial Democràtic, immers en una complicada situació, no farà cap acte aquest novembre i està treballant en un homenatge abans de Nadal.

Des dels més proclius a celebrar-ho fins als que hi passen més de puntetes, tothom coincideix a destacar la importància de l'Assemblea en la construcció de la democràcia. La historiadora Gemma Caballer, autora del llibre homenatge a l'Assemblea titulat La lluita per la llibertat, explica que la seva tasca va ajudar que “la gent recuperés el costum d'ocupar el carrer, d'apropiar-se d'un espai públic que durant anys els havia estat vedat i de fer seva la capacitat d'expressar-se per si mateixa i sense intermediaris”. Però, avui dia, quina lliçó se'n pot treure de la tasca d'unitat i acció de l'Assemblea? Caballer opina que “l'essència hauria de tenir cabuda en el nostre sistema polític actual”. L'Assemblea, segons afirma, és la constatació que, “per assolir determinades fites, a vegades el que uneix ha, o hauria de ser, més important que el que divideix”. Aquesta va ser la seva força: la unitat, davant d'uns objectius comuns, tant de partits polítics com de societat civil.

Tot i que la tasca de l'Assemblea de Catalunya va començar anys abans, aquell 7 de novembre a Sant Agustí Nou va ser un dels dies D de la Transició catalana. La trobada, a iniciativa del Consell de Forces Polítiques de Catalunya, va posar les bases del seu programa polític sobre quatre punts: llibertat social i política, amnistia per als presos polítics, restabliment de l'Estatut de 1932 amb les institucions que li eren pròpies com a via per a l'exercici del dret a l'autodeterminació, i coordinació amb les forces democràtiques dels pobles de l'Estat espanyol. Allà hi era la gent del PSUC d'Antoni Gutiérrez Díaz, principal força política aleshores; però colze a colze, hi eren també el cercle de Jordi Pujol –amb Miquel Sellarès– i d'UDC, els independentistes del PSAN, totes les branques dels socialistes i intel·lectuals com ara Josep Benet, Pere Portabella, Felip Solé, Carles Caussa, Jordi Carbonell o Lluís Maria
Xirinacs, entre d'altres.