“Els empresaris ens hem empetitit i no creixerem sense reforma laboral”

Les empreses s'estan adaptant a la nova situació econòmica –no ens agrada parlar de crisi–. Però cal una sèrie de mesures ràpides i contundents.

Un 21,6% en termes de centres de cotització a la comarca. No totes eren sòcies del centre per la qual cosa la incidència ha estat un pèl menor. Hem tingut baixes de socis però també altes, perquè altres empreses han valorat el suport que podem donar en aquests moments i s'hi han adherit. Ara tenim uns 1.600 associats amb uns 22.000 treballadors.

Per tot això, és el peix que es mossega la cua: baixa la demanda i, si tens menys vendes, ingresses menys; hi ha morositat i, quan el teu client s'endarrereix en els pagaments, tu t'endarrereixes, l'entitat financera moltes vegades tanca el crèdit –a moltes empreses els han tancat les línies de finançament amb un burofax– i, com que no poden aguantar, tanquen.

Som un sector amb molta tradició d'internacionalització, però no totes les empreses tenen producte propi susceptible de vendre's a l'exterior; hi ha molta empresa subcontractista. Aquest és un dels problemes que tenim a Catalunya, que hi ha molts negocis de totes les dimensions que treballen per compte d'un altre i en règim de monoclient. Aquesta dependència l'han pagada molt cara perquè han vist com prescindien dels seus serveis. Aquí s'ha concentrat el tancament de les empreses. A les firmes amb producte, que ja estaven internacionalitzades, el que més els ha afectat és la restricció en el finançament. Aquí tenim empreses internacionalitzades i amb comandes que no les poden fabricar perquè no tenen finançament.

Desesperada. La subsistència comporta adaptar-se a les circumstàncies, però sense capital tot és molt més complicat. Molts petits empresaris estan afrontant aquests processos de reconversió, que per ells són complexos, jugant-se el seu patrimoni personal i si no surt bé es creen situacions dramàtiques perquè per a l'empresari no hi ha cobertura de cap tipus i a més estem en un país en què un fracàs és un estigma que s'arrossega tota la vida.

Ara mateix la prioritat és la promoció de la internacionalització de les nostres empreses. Amb missions comercials a altres mercats, amb assistència a fires i amb agrupacions d'empreses, que estan tenint molt d'èxit: s'agrupen empreses sota un gerent comú i això les ajuda a internacionalitzar-se.

No, però el món s'ha globalitzat i ara podem sofisticar més aquest procés i fer-lo a mida. Per exemple, un dels serveis que oferim és analitzar l'empresa i veure de quina forma allò que hi ha al mercat exterior pot fer que el seu producte sigui més competitiu, i a vegades això pot comportar comprar determinades peces a la Xina i incorporar-les al producte que fa aquí.

És que el drama de l'atur demana que es constitueixin empreses. Però sí que es cert que a vegades es confon el terme emprenedor amb empresari i no tothom que comença un negoci és un empresari i al revés. Al centre tenim un espai de joves empresaris, per a segones, terceres i quartes generacions de famílies d'empresaris de la comarca; en aquest cas són empresaris però no emprenedors. A la comarca en tenim molts, un centenar.

Els primers empresaris del sector havien estat bons operaris de la indústria que es van establir pel seu compte. Per tant, eren molt bons en producció i no tant en gestió. Els seus descendents són joves més formats, potser no tant en producció però sí en gestió.

I tant. Hem patit molt amb temes com ara les ordenances municipals del soroll o temes mediambientals i de residus. Avui una empresa que es trasllada difícilment es pot instal·lar en un altre lloc perquè s'han de complir molts requeriments. A Catalunya l'exigència mediambiental ha estat superior a la resta d'Espanya i ens estem trobant que algunes empreses s'estan anant cap a la Franja o cap a València perquè tenen més facilitats. Aquí hem estat més restrictius i això ens fa ser menys competitius.

Sí, almenys en el discurs. La indústria és el fonament d'un país sobretot en un com el nostre d'escassos recursos naturals i hem d'evitar la desindustrialització. Indústries com a tal difícilment se n'obriran. Hem d'intentar mantenir les que hi ha i afavorir que es puguin anar adaptant els seus processos productius a les noves demandes del mercat.

Els empresaris som els únics que podem crear llocs de treball, l'administració ja no en crearà més. Però amb el marc laboral que tenim avui dia, malgrat les reformes que s'han fet que no han servit per gaire, no se'n crearan. Els empresaris, que en els darrers anys ens hem hagut de fer petits, ara no ens volem tornar a fer grans perquè sabem el cost que implica adaptar la plantilla a les circumstàncies de producció. Per tant, necessitem primer i urgentment una reforma del mercat de treball: flexibilitat per a les empreses, que no vol dir acomiadament lliure. I també que hi hagi un fort control de l'absentisme, tant el no presencial com el presencial, perquè hi ha treballadors que senten la cadira com a seva i el seu rendiment és molt baix. Les mútues d'accidents de treball haurien de tenir un paper més important en el control.

Bé això serà el 2013, ara tenim l'actualització de les taules salarials pel 2012. El metall estem patint els augments pactats en els convenis, i enguany els hem hagut d'incrementar entre un 5 i un 7%. Al final, com que tenim una clàusula de compensació i absorció, l'impacte no ha estat tant, però podria ser que el 2012 sí que ho sigui perquè no tindrem aquest coixí. Aspirem que el 2013 quan hi hagi renovació de conveni puguem lligar la retribució a la productivitat.

Caldrà veure com es fa. Potser la productivitat seria factible en empreses amb conveni propi, mentre que per a convenis d'àmbit superior caldrà un altre tipus d'indicador que permeti ajustar els salaris sense caure en determinats percentatges com ara amb l'IPC que disparen els augments. Potser es podria de fer una cistella de preus adaptada.

Per nosaltres és essencial la millora de la formació: hauria de ser dual –empresa i escola– i trilingüe. I prestigiar la formació professional que per a la indústria és de vital importància. Nosaltres ens hi volem implicar. Els orígens del Centre Metal·lúrgic estan en la creació de la nova Escola Industrial, i els empresaris cedien les seves màquines per tal que els joves es poguessin formar. S'ha de potenciar perquè d'aquí a uns anys quan remunti l'economia no ens tornem a trobar que tenim un nombre importantíssim de llicenciats que no troben feina, però que hem d'anar a cercar fora soldadors o fresador.

Doncs s'hauria de mirar que les ajudes públiques que han arribat a les entitats financeres reverteixin. A part d'això hi ha coses que es poden fer. Per exemple, atacar la morositat que està escanyant sobretot les pimes. La llei no es compleix i la primera és l'administració. A la llei de la morositat o es posa un règim sancionador o no serveix de res. I exigim reciprocitat, no pot ser que si nosaltres ens endarrerim un dia a pagar l'IAE ens posin un recàrrec, però que, si l'Ajuntament triga dos anys a pagar-nos la factura, no passi res. Veiem favorablement el sistema de caixa per a l'IVA i que no s'hagi de pagar sense haver cobrat la factura.

Nosaltres li vam donar suport en la seva elecció. Des de fora a vegades penses que es podrien fer més coses, però creiem que va en una bona direcció. Potser no estem tan d'acord quan proposa que els sindicats haurien d'entrar en els consells d'administració.

La C-58 és una vergonya, l'AP7 està saturada, el quart cinturó està abandonat i la pròpia xarxa de carreteres internes és la mateixa de fa 25 anys. El mateix podríem dir de les infraestructures tecnològiques: pocs polígons tenen fibra òptica, per exemple. Estem fent un estudi de la darrera dècada que demostra que els vallesos és el pol industrial més important de Catalunya.

Coses que poden sobtar com que el sector químic dels vallesos té més pes a Catalunya que el de Tarragona. I que també som líders en l'alimentari o el de maquinària. Són sectors que lluny de perdre ocupació i facturació l'han guanyat.