Museu del turisme massiu de Lloret de Mar

Lloret de Mar és una població singular que viu immersa en una lluita constant contra la seva identitat. Autoritats i associacions, de bona fe, s'esforcen a recuperar tradicions en una vila que va haver d'imposar-se a les circumstàncies: anant a ultramar, plantant vinyes, fent taps de suro, tirant l'art i venent-se al turisme massiu. La vila del pescador i el pagès ja no existeix, ni tornarà. El Lloret actual és un dels pobles pioners en la introducció del turisme massiu internacional i això el fa únic. N'és pioner i s'hi continua lucrant, tot i voler-ho dissimular amb termes com ara vila esportiva i turisme familiar, i crec que ja és hora d'acceptar aquesta singularitat. Fa 60 anys que hi vivim, però ens queixem dels mateixos mals. Només cal revisar 20 anys de turisme a la Costa Brava, d'Esteve Fàbregas (Selecta, 1970). Una població amb un creixement imparable, al cens de la qual hi han figurat 124 nacionalitats (2004), esdevé un espai multicultural, on fa molts anys que s'ha aprés a coexistir. Així, per definir la identitat lloretenca, hem d'entendre els últims 50 anys de turisme internacional: el pas de vendre el barret de cordovès al barret mexicà, l'especulació urbanística, els làsers del Hollywood, el bungee jumping, xarrups a 1 euro, la piel quemada, els hostals familiars, els hotels all included, tovalloles als balcons, els aldarulls, en Palanca, torrons a l'estiu, i les samarretes I love Lloret. Aquest és el Lloret que molts hem viscut i el que proposo museïtzar. El museu del turisme massiu, pot mostrar-nos els encerts i els errors, servir de model per a ciutats que ara s'endinsen en aquesta pràctica, donar a conèixer als turistes la realitat d'on s'allotgen i, fins i tot per a alguns, enterrar en vida aquesta realitat tan incòmoda.