Espanya, davant el mirall
L’Estat espanyol té una imatge idíl·lica d’ell mateix, del seu present inqüestionable com “una de les vint democràcies plenes” del planeta, i del seu passat gloriós, com a nació ancestral i potència imperial. Per això cada vegada que els fets posen Espanya davant el mirall i evidencien el seu autoengany, les reaccions passen de la mofa i el menysteniment a la indignació histriònica i l’insult en qüestió de segons. La carta del president mexicà, López Obrador, al rei Felip VI, instant-lo a demanar perdó per les matances i els abusos de la conquesta americana i, quasi simultàniament, el manifest de 41 senadors francesos, de dretes i d’esquerres, denunciant la situació de repressió i vulneració de drets i llibertats fonamentals a Catalunya amb motiu del referèndum de l’1-O n’han donat un nou exemple.
A la ‘Marca España’, ara reanomenada ‘España Global’, se li gira feina, però no tant per com és percebuda Espanya des de fora, sinó per la gran diferència que hi ha entre el que Espanya és i el que pretén fer creure que és. Demanar perdó per uns fets de fa 500 anys pot ser més o menys útil; tampoc seria insòlit des del regnat de la civilització, el progrés, la democràcia, la cooperació i la globalització; però sens dubte és ridícul negar-los, disfressar-los o fer-se l’indignat; és penosa la supèrbia reial de ni tan sols respondre a la carta del cap d’estat mexicà, i són intolerables els insults i desqualificacions. El mateix passa amb les pressions diplomàtiques espanyoles contra els 41 senadors francesos, contra el Parlament i el govern de Flandes, contra diputats electes d’altres països, o amb el discurs farsant del ministre Borrell en una entrevista recent a la premsa d’Alemanya, en què acusa els independentistes catalans de “racistes i xenòfobs”. Negar la realitat no la canvia i condueix a una mentida sense final.