Editorial

De set en set

L’illa de Sant Joan

L’hospital de nens Sant Joan de Déu és especial, un espai inusualment lliure

Escric això des de l’hospital de nens Sant Joan de Déu, on he estat vivint uns quants dies mentre el meu fill es recupera d’una operació complicada (i que ha sortit bé) i així mateix he descobert que aquest hospital traspua un ambient especial: com si els mateixos nens que tracta haguessin aconseguit convèncer tots els adults presents de crear un espai inusualment lliure. Sant Joan és un hospital públic i per tant els seus pacients i els seus progenitors formen una mostra inclusiva de les societats catalana i espanyola (també hi ha alguns pacients privats provinents de tot el planeta). Sota els seus múltiples sostres, doncs, pul·lulen tots els fenotips i idiomes imaginables, però sense que hi hagi cap conflicte lingüístic o ètnic. Fins i tot el tema sovint dit espinós del català ha perdut les seves punxes, a Sant Joan: els rètols són en català (ningú no se’n queixa) i la gent que hi treballa –eficient, amable, ben professional– solen ser bilingües (com a mínim), i si no ho són, tenen coneixement passiu de (com a mínim) una de les llengües que no parlen. A més a més, l’hospital ha estat pioner en el tractament psiquiàtric dels nens i de la drogoaddicció, ha lluitat a favor de la despenalització de l’avortament i manté un hostal de franc per a famílies desnonades: una praxi oberta, acollidora i equitativa. Que lluny, que afortunadament lluny, és el món d’aquest hospital necessàriament apolític, del que somien certs polítics. Sense dir noms. Com ara Abascal. O Casado. O...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia