El control de la crítica

El festival de Canes mai no ha sigut igualitari amb la premsa establint una prioritat, en relació amb la importància concedida dels mitjans, a través dels colors (blanca, rosa pastilla, rosa, blava i groga) de les acreditacions. Tanmateix, en aquesta edició del festival s’ha acabat de trencar una dinàmica horària, pel que fa a les projeccions de la secció oficial, que ha radicalitzat la jerarquització, amb una incidència especial en la premsa diària, i ha provocat un caos amb el “decalatge” que es produeix entre l’aparició dels continguts informatius i de crítica a les publicacions considerades de primera (a l’Estat espanyol, per posar un referent, són els mitjans d’àmbit estatal) i la resta. És a dir, uns periodistes i crítics veuen al matí films que els altres hem de veure a la nit, de manera que poden avançar la crònica un dia abans que la majoria.

Pot semblar que justifico el “retard” amb el qual aquesta cronista, com tants d’altres, parla d’algunes pel·lícules. Reconec que en part és així, però també ho explico pel que té de símptoma sobre la voluntat d’exercir un cert control sobre la crítica. Això perquè es diu, i no es desmenteix, que l’origen d’aquesta situació és en la reacció fa tres anys davant de The Last Face, un film dirigit per Sean Penn en què s’afirma que “la brutalitat de les guerres a Libèria i Serra Leone només és comparable per l’Occident amb aquella d’un amor impossible”. Aquest amor impossible és el que viuen dos cooperants (Javier Bardem i Charlize Theron) d’organitzacions humanitàries. He citat la frase perquè va provocar una riallada entre els primers espectadors. Una manera de manifestar la perplexitat davant d’un film falsament transcendent que, amb un contingut a l’altura de la frase, va ser qualificat d’indecent i obscè. Així és que la sessió de gala va convertir-se en un funeral i Sean Penn va fer arribar tant el seu malestar que Thierry Frémaux, delegat general del festival, devia començar a plantejar-se un canvi horari enlloc de qüestionar-se la programació del film. El cas és que, en l’edició de l’any passat, va començar a gestar-se la nova dinàmica per evitar que la premsa pogués veure les pel·lícules abans de la sessió de gala: una manera de retardar el seu judici. Els canvis s’han agreujat. Els mitjans de primera han aconseguit veure els films abans en projeccions fantasmes, però que no es creguin que no intentaran matar també el poc poder que tenen els seus crítics.