Una qüestió d’anys

El diumenge 9 de juny de l’any 2019 vaig rebre un Whatsapp d’un grup d’amics amb una foto recordatòria del govern català del president Companys de fa 84 anys, que varen ser condemnats, diu, per rebel·lió a 30 anys de presó per una decisió que pretenia que el nostre país, Catalunya, fos un País.

Fent números i recordant la nostra història, estava parlant de l’any 1935. La foto m’encongeix l’esperit, recordant el final del president Companys, assassinat per un govern “legítim”, deien els diaris d’aquell temps quan parlaven del dictador Franco. Avui jo tinc setanta anys, en aquella foto el meu avi, republicà, en tenia trenta-vuit. El meu avi em va explicar, els anys que vàrem compartir, les seves esperances de llavors i les frustracions i injustícies patides durant molt anys, però amb el convenciment que, un cop mort el dictador, ben segur que es reprendrien uns moments millors. Va morir l’any 1968 i no ho va veure. L’any 1977 jo tenia 30 anys i em va semblar que començava aquell camí de què tantes vegades havien parlat. El dictador havia mort, parlaven de democràcia, votaven el Parlamento i una Constitución, amb l’esperança i la il·lusió que allò començava a ser el camí, sense tornada, tot i els grans clarobscurs en el nostre país, Catalunya. El president Tarradellas, des de l’exili, estava fent els primers acords per restituir la Generalitat de Catalunya. Avui en tinc setanta i el convenciment que m’acabarà passant el mateix que a l’avi. El dictador Franco continua enterrat amb tots els seus honors, l’Estat “legítim” vol condemnar alguns polítics a més de 30 anys i, des de l’exili, el meu president Carles Puigdemont continua podent fer menys que Tarradellas.

Fins quan hem d’esperar perquè els que creuen que Catalunya és un “País” vagin tots a l’una, quantes generacions haurem de viure la frustració de l’avi i la meva? Fins quan no s’entendrà que les aspiracions de país estan per damunt de les opcions polítiques partidistes? Fins quan?