Vuits i nous
El cambrer insistent
“Ignorava una fórmula de salutació que jo tinc per normal
He explicat el fet altres vegades. Hi reincideixo per als lectors de nova incorporació i perquè de tant en tant em ve al cap i em segueix fent gràcia. L’estiu aconsella la distensió.
Un dia, fa uns anys, vaig anar a dinar amb una colla d’amics a un restaurant del capdavall del carrer Aribau de Barcelona. No recordo si es deia Àbac. No sé si encara és obert. Ens vam asseure en una taula llarga. Jo vaig quedar en un extrem. Va venir el cambrer a prendre nota. Vaig creure que havia de saludar-lo en nom de tots, i li vaig dir: “Delaguard.” El cambrer va quedar amb el bolígraf en suspensió.
– “Què vol dir delaguard?”
El vaig il·lustrar:
– “És una salutació, resultat de la contracció de Déu vos guard, amb la interferència d’un la en comptes del vos, que indica que la persona originàriament saludada era una dona. No em faci dir res més ni donar-li el motiu de la substitució. Ho dic sovint. Molta gent que conec també ho fa.”
– “No ho havia sentit mai” –va dir el cambrer.
– “Potser és que només ho diem al Maresme.”
– “Al Maresme? He viscut a Premià i a Sant Pol i no ho vaig sentir mai.”
A partir d’ara el lector es pot pensar que explico un acudit, una facècia inventada. Primer de tot, hi ha coses que no es poden inventar. Després, els companys de taula em dispensaran de mentir.
– “Ho devem dir només a Mataró” –vaig apuntar.
– “A Mataró? Hi vaig viure dos anys i no vaig sentir que mai ningú digués delaguard.”
– “Potser és privatiu del centre de la ciutat.”
– “Vaig viure al carrer Lepant, que és al centre, i no ho vaig sentir mai.”
Jo en aquest moment evocava aquella seqüència d’una pel·lícula de Buñuel que presenta un matrimoni que discuteix sobre l’existència de Déu mentre dinen en un restaurant. Com que no en treuen l’aigua clara, criden al cambrer perquè els il·lumini. La resposta no els satisfà i fan venir el cuiner, màxima autoritat de l’establiment. Aquell cambrer i jo no parlàvem de teologia però la conversa adquiria aires d’una persecució surrealista.
– “Doncs miri, només ho devem dir a la Rambla de Mataró.”
– “A la Rambla? Vaig fer de cambrer al bar Iluro i ningú mai em va dir delaguard.”
(L’amo del bar Iluro em va confirmar més tard que havia tingut un cambrer que responia a aquestes característiques, nòmada i inquisitiu).
Feia gana, els companys de taula s’impacientaven. Un va tallar la conversa:
– “Atura’t aquí. No li diguis que només ho dieu a casa teva perquè te’l trobaràs al dormitori.”
