Els pedaços i les solucions

La trencadissa dels principals partits de l’independentisme, JxCat i ERC, continua donant motius de decepció entre els centenars de milers de ciutadans partidaris que Catalunya esdevingui un estat en forma de república. La unitat d’acció política que va fer possible el referèndum de l’1-O és història i se n’acumulen les evidències amb més o menys repercussió. El pacte a la Diputació de Barcelona entre JxCat i PSC n’és una, més important si es vol per les dimensions de la institució, però en el fons una més, que explicita de la forma més crua possible la manca total d’unitat estratègica dels partits independentistes, la baralla constant per les respectives quotes de poder i per l’hegemonia dins l’independentisme i, finalment, el rèdit i la satisfacció que això proporciona als adversaris polítics del sobiranisme ja sigui a Catalunya com a Espanya.

Les dues formacions han fet en les últimes hores moviments en positiu per reconduir la situació, però totes dues han transmès la mateixa sensació d’anar a remolc d’una dinàmica negativa que només poden dissimular. En primer lloc, perquè és molt difícil ara desfer en els tres dies de marge que tenen per pactar una solució tot el camí de pactes que uns i altres han teixit i signat amb altres formacions en les últimes setmanes. I, en segon lloc, perquè en el millor dels casos, es tractaria més de calmar el dolor que de resoldre allò que el provoca. El pecat original, que té conseqüències en ajuntaments, diputacions, la Generalitat i també davant la hipotètica investidura de Pedro Sánchez, és no haver entès que l’excepcionalitat del moment polític que viu Catalunya els exigeix una unitat d’acció, un lideratge i un posar el país davant de tot que per molt que la societat els ho ha reclamat, fins ara han estat incapaços de demostrar. Una incapacitat que els hauria de fer reflexionar.