Vuits i nous
Mal dia per anar a la Lluna
“Fa cinquanta anys que vam veure l’expedició per la televisió
La nit d’avui i matinada de demà farà cinquanta anys de l’arribada de l’home a la Lluna. Alguna cosa n’hem de dir, els que vam viure la nit d’aquell dia. Feia calor i a casa vam girar la televisió cap a la terrassa, on havíem sopat. A l’hora anunciada, l’esdeveniment no es va produir. El locutor destacat per Televisió Espanyola, que es deia Jesús Hermida i que semblava que cada dia dinava i sopava amb el president dels Estats Units i que sense ell l’expedició lunar no hauria estat possible, va anunciar un retard. No ens va venir de nou: els trens d’anar a Barcelona també sortien i arribaven quan volien. Però una alteració en un experiment de tanta precisió? Llavors no perquè no sabia res, però més endavant hauria evocat Francesc Pujols. A algú que li va anunciar que a les tres de la matinada hi hauria un eclipsi de Lluna Pujols li va respondre: “Sempre seran quarts de quatre.” Una invasió de minúscules papallones va atacar el llum de la terrassa i la pantalla de la televisió. L’àvia Angelina hi va veure un mal averany. Educada en la llei de la gravitació universal, creia que un dia els coets enviats a l’espai ens caurien pel cap. Una terrassa, una nit de calor, uns volàtils invasius, els comentaris de l’àvia... Marino Benejam, l’autor de la família Ulisses, treia apunts del natural de les famílies catalanes. Benejam era menorquí. Els forasters són els que ens observen millor. Al final, molt tard, l’arribada dels expedicionaris es va fer visible enmig de moltes interferències: les primeres paraules, que Jesús Hermida va traduir com si ho fes simultàniament i fossin improvisades, els primers passos, la plantada de la bandera encarcarada per sempre... Vam buscar la Lluna al cel. Allà on no hi havia anat mai ningú, hi havia ara algú.
L’endemà vaig anar a la platja. Uns havien seguit la retransmissió i molts altres, no. Entre aquests hi havia els que es feien els interessants i els que afirmaven que tot havia estat l’engany dels americans. El desprestigi dels “americans” era llavors molt acusat, sobretot entre les esquerres, i gairebé tots els meus amics eren d’esquerres. Una veïna que tocava el piano i escrivia poesies em va dir somicant: “M’han desmitificat la Lluna.” Desmitificar era una paraula molt corrent aleshores i, al contrari de la veïna, s’hi donava un sentit positiu. Tot s’havia de desmitificar, començant per la família, la democràcia que no teníem o el sabó. L’anada a la Lluna va venir en un mal moment: un any després del desmitificador i antiamericà Maig del 68. No s’hi ha tornat més, no sé per què. Ni els russos no van aprofitar per prestigiar-se i mitificar-se davant els americans. Veig a les pel·lícules que l’espai és un gran traster de coets en desús que van al seu aire. Un dia ens cauran pel cap. Ho diuen els científics.
